'Despacito', el tema del cantant porto-riqueny Luis Fonzi, acompanyat de l'abanderat del reggaeton Daddy Yankee, s'imposa com a cançó de l'estiu. Al gener ja va entrar amb molta força a la llista d'èxits llatinoamericans però des de fa sis mesos que no para de sonar arreu (de fet, el 16 de juny, el vídeo va arribar als 2 milions de reproduccions a YouTube, convertint-se en el vídeo més ràpid de la història a arribar a aquesta xifra).
Al Regne Unit s'ha convertit en el tema de parla no-anglesa més escoltat des de 'La macarena' i fa nou setmanes que el tema ocupa el lloc número 1 a Official Charts de la BBC.
Com sempre en aquests casos el més interessant és comprendre el fenomen. Més enllà de la melodia i dels ritmes elementals del tema, el periodista del The guardian John Paul Brammer ho atribuïa al panorama racial i a les tensions polítiques dels USA de Trump.
Suzette Fernandez de Billabord s'ho explica per la fusió entre la cultura urbana llatina, amb les seves performances vistoses, i la música pop tradicional. En aquest sentit, diu la periodista de Billabord, es tracta d'una fórmula que han aprofitat autors com Nicky Jam amb 'El Perdón' o Shakira i Maluma amb 'Chantaje'.
En el cas de 'Despacito' s'hi barreja una melodia molt fàcil, amb unes repeticions que s'incrusten al cervell, i una alegria i sensualitat que, al contrari que altres temes reagatton, atrapa al públic més general i no ofèn (gaire) al públic més il·lustrat.
'Per Amor a l'Hart': la festa és al carrer, a l'Hospitalet
Què té la música gospel?