Diu Blai Bonet que no podràs saber mai què és el començament d’un desert. Em sembla que si la crítica catalana reverencia tantíssim l’obra de Bonet (Santanyí, Mallorca, 1927 – 1997) és perquè ningú s’esperava que del desert de la postguerra mallorquina en sortís un artista tan lliure com ell. Quan li preguntaven pel paper de l’escriptor al món ell deia que l’entenia d’una manera unitària, com els homes del Renaixement. Potser per això ell no es va limitar a la poesia i també va fer novel·la i assaig. Club Editor acaba de reeditar la seva novel·la més coneguda, El mar, la tràgica història d’uns adolescents en un centre de tuberculosos durant la postguerra. És un llibre obscur, al·legòric i impecablement escrit. S’hi troben els grans temes de l’autor: el mal, el dolor, la culpa, la guerra, la mística i la sensualitat.
La trama del llibre s’explica des de diversos punts de vista però amb una veu molt semblant, que fa que les experiències dels diferents personatges es confonguin en una sola identitat. Aquesta veu polifònica és la del noi que conviu amb una innocència que perdrà de seguida i que es posa en tensió amb el món despietat dels adults. Bonet treballa molt bé en aquest llindar, fent equilibris i jocs entre la sensualitat adolescent i la crueltat adulta. L’escriptor va dir que no pots aspirar a la sublimitat mirant les estrelles, sinó que hi aspires menjant una poema. És a dir, que aspires a allò sublim partint de coses concretes: “Quan un està sol estima les coses. Perquè les coses tenen una claror que no depèn del Sol i que és com la claredat dels camins que menen a un poble, encara que cap viatger no vagi al poble”.
Bonet és un místic estrany, un catòlic preocupat pel pes excessiu que la culpa i el pecat tenien en la seva societat
Aquesta concreció en allò tangible l’ajuda molt com a novel·lista, perquè sense aquest punt de realitat, l’al·legoria mística l’ofegaria massa. Bonet és, indubtablement, un místic estrany. Un catòlic preocupat pel pes excessiu que la culpa i el pecat tenien en la seva societat. A la novel·la hi surt un capellà pietós, que confessa els nois del sanatori, però no els demana que no pequin “perquè això seria excessiu per les llargues arrels del mal”. És un capellà que tan sols els demana que s’adonin que estan pecant. Bonet vol deixar clar que la dicotomia entre plaer i pecat és una tortura, i vol ensenyar que el mal és una força irresistible i destructora. Per això, la tensió entre plaer i dolor serà tan forta, com ensenya aquesta imatge que lliga les dues emocions: “la frescor del gel em feia deliciosament mal a les dents i al paladar”.
És en aquestes imatges, en aquesta prosa poètica, on veiem que Bonet és un bon escriptor – més que no pas un bon novel·lista –. En una entrevista amb Sebastià Alzamora, el poeta explica el lloc des d’on escriu, i s’entén per què la seva prosa sembla repassada obsessivament: “Tu mira aquestes dones que semblen neurastèniques i, amb un llautó, comencen a fregar i fregar perquè quedi brillant. Fa mitja hora que el llautó resplendeix i encara freguen. Això és la poesia al més alt nivell. Perquè allò que poleixen ja no és el llautó, poleixen el seu esperit. La poesia és exactament això, aquest frenesí per fer-ho tot més lluent”. Això contradiu la crítica, que sempre ha titllat les obres de Bonet de fosques i obscures, potser perquè la tragèdia i el dolor hi tenen un paper central. Bonet es defensava dient que la seva obra no era obscura, sinó difícil, i que “tot el que té possibilitats és difícil”.
El mar és l’obra d’un animal poètic que entén el món com un element místic i misteriós
El mar és l’obra d’un animal poètic que entén el món com un element místic i misteriós. Com Ruyra, Bonet defensa que els llibres no ensenyen mai tan bé com la natura. Deia que si la bona literatura coincidia amb la terra, ell havia de fer que la seva obra estigués íntimament lligada amb la terra. Per això la noció de ser d’algun lloc i estar ocupant un lloc concret recorre tota la novel·la, com una consciència d’arrelament de la qual els nois no poden fugir: “un home penetra com les rels o la humitat”.
Blai Bonet va dir que havia descrit en aquesta novel·la “la dramàtica meravella de l’home”. Que hi ha més de drama que de meravella és segur, perquè necessitem travessar molt de dolor per arribar a trobar el sentit, que sempre serà més intuït que comprès. Acabada de llegir la novel·la vaig entendre per què Bonet va dir: “mai no he respirat fondo com els homes que arriben i saben que han arribat”.
Les ploramorts
La crueltat