En un fragment de les memòries Vincles ferotges, l’escriptora nord-americana Vivian Gornick parla d’un espai rectangular intern que se li eixampla o se li encongeix segons com va la cosa. És l’espai del pensament i de la creació, comença al mig del front i acaba al baix ventre. Els dies bons es fa gros i permet la circulació higiènica d’idees; els dies dolents contamina i obstrueix la respiració. Gornick explica que és un espai intel·lectual que li va aparèixer escrivint un treball de crítica per a un postgrau: la concatenació de frases fluïa i anava transportant les imatges del cap al paper. Això la posava més contenta que les calentonyes de qualsevol home.
Vincles ferotges (que L’Altra Editorial ha publicat juntament amb La dona singular i la ciutat) parla sobretot de la relació de Gornick amb la seva mare, però el llibre està farcit de referències a l’espai: el que es té, el que es conquereix i el que envaeixen els altres. I el curiós és que l’espai interior que descriu Gornick és més aviat petit, sovint es limita a un territori bastant mediocre.
Per què un rectangle tan petit?, li pregunta una psicoanalista en una ocasió. Gornick el descriu com “un fugitiu, un subversiu, un immigrant il·legal”. El rectangle és ínfim perquè el seu espai interior l’ocupen, sobretot, les fantasies i les idees preconcebudes: la de l’amor romàntic i la de com se suposa que s’ha de viure la vida. És com si tot el que ha mamat de sa mare i de la societat se li acumulés físicament al cos i no deixés lloc per a res més. En el seu cas, no acaba d’haver-hi solució: no sap portar una existència tradicional, però tampoc pot “nacionalitzar l’immigrant”. A més del conceptual, també hi ha l’espai que ocupen els altres: la personalitat depressiva i hiperbòlica de la seva mare o l’espai que ocupen els homes de la seva vida –com, per exemple, els que li asseguren que ells saben el que ella vol. Davant de tant input, el territori personal i infranquejable de Vivian Gornick acaba petit com una nou.
La seva obra supura dues certeses: que cal viure la pròpia vida i que cal conquerir i ocupar espai, físic i conceptual
La conquesta de l'espai (intel·lectual, polític, físic) ha estat un tema recurrent en el quefer feminista: valgui d'exemple la cambra pròpia de Woolf o les sufragistes, passant per històries de sempre que a dia d’avui s’han etiquetat sota anglicismes diversos (manspreading, mansplaining, etcètera). Hi ha qui bromeja sobre el tema o el titlla d’exagerat, però l’exercici d’analitzar com ocupen l’espai els homes i com l’ocupen les dones pot arribar a ser bèstia. A vegades només cal fixar-se en els gestos, la manera de moure’s o el to de veu de la gent més propera (i d’un mateix, clar!) per ullar matisos que són, al cap i a la fi, romanents d’una relació de poder molt antiga.
En aquest sentit l'obra de Gornick supura un parell de certeses que van més enllà de postulats feministes: que cal viure la pròpia vida i que cal conquerir i ocupar espai, físic i conceptual. En el seu cas, plantar bandera i habitar el present són també una consigna política. I vertebra aquesta reconquesta a través de dos eixos: un creixement intel·lectual que expandeix els límits per on s'havia mogut sempre i les passejades per Nova York, que són una ocupació literal de l'espai i que s'insereixen en una tradició força masculina, la del flâneur. A dia d'avui algunes de les batalles de Gornick ja estan guanyades, però la certesa que cal ocupar l'espai-temps segueix intacta. Això implica una tasca de buidatge d'idees prefabricades i uns ulls ben oberts. Gornick ens recorda, en definitiva, dues veritats que mai es prodigaran prou: que cal llegir molts llibres i que cal xerrar amb tothom.