Fa un parell d'estius em vaig proposar veure un bon grapat dels subproductes que ha rodat als darrers deu anys. No us explicaré en aquesta columna per quins motius faig segons quins exercicis. La cosa és que, en pocs dies, van caure Tokarev, Caza al asesino, Camino de la venganza, Mamá y papá, Mandy, Color Out of Space i les més delirants entre les delirants, Willy's Wonderland i Prisioneros de Ghostland. Convertit en un acudit de dubtós gust, el currículum recent de Nicolas Cage no sembla obeir cap criteri mínimament coherent.
Ell mateix n'és plenament conscient, com demostrava la divertidíssima El insoportable peso de un talento descomunal, que va estrenar fa dos anys. En aquella afortunada sàtira interpretava una versió (no tan) distorsionada de si mateix, enfotent-se d'una trajectòria que no té cap explicació. En un demencial exercici d'autoficció, recordem-ho, el Nicolas Cage-personatge de la pel·lícula viu hores baixíssimes, menjat pels deutes i amb una vida familiar que va pel pedregar. L’única opció de fer diners ràpidament és acceptar l’oferta d’un multimilionari establert a Mallorca (Pedro Pascal), que pel seu aniversari no somia amb cap altre regal que conèixer el seu ídol. Cage accepta l’oferta de passar uns dies amb el seu fan, però aviat descobrirà que el seu nou amic és un perillós traficant d’armes que ha segrestat... la filla del president de Catalunya!
El nostre home és un (sub)gènere en sí mateix, de vegades (sovint) un mem
Dèiem que Cage és conscient de les seves tries, i que ja només els més vells de la tribu el recordem com l'home que va guanyar l'Oscar per Leaving Las Vegas i que havia protagonitzat pel·lícules tan rellevants com Encís de Lluna o Face/Off (Cara a cara). El nostre home és un (sub)gènere en sí mateix, de vegades (sovint) un mem. Però, quan ja ningú no donava un cèntim per ell, i aquí arriba un sorprenent gir de guió i dels esdeveniments, resulta que estrena dues pel·lícules magnífiques seguides. La primera va ser Dream Scenario, o el malson d'un tranquil professor universitari que de la nit al dia es converteix en una celebrity quan tothom, el conegui o no, comença a tenir somnis on ell apareix. I l'altra, la que ens ocupa, és Longlegs, que demà arriba als cinemes amb molt bon feedback de la crítica nord-americana i magnífiques recaptacions per ser una producció independent.
Trencant amb qualsevol (mala) expectativa
D'entrada, cal dir que Nicolas Cage hi apareix només en un grapat d'escenes, però la seva presència planeja durant tot el metratge. El seu personatge implica una transformació física (amb un maquillatge que, sent una mica malparits, recorda a les màscares que lluïa Joaquín Reyes a Muchachada Nui) que anima l'actor a passar-se de voltes, allò que tant li agrada, però en aquesta trama sobre un assassí en sèrie guillat que massacra famílies que sempre tenen una filla petita, i que sempre deixa un missatge escrit en codi, els aquí controlats, limitats, excessos de Cage funcionen com un rellotge suís. Amb aires d'El silenci dels anyells i amb una posada en escena amb una fredor esgarrifosa que recorda el cinema de David Fincher, Longlegs trenca amb qualsevol (mala) expectativa.
La veritable protagonista de la pel·lícula és una fabulosa Maika Monroe (It Follows), qui es posa a la pell d'una agent de l'FBI acabada d'arribar a l'agència, i amb la que el criminal sembla tenir un estrany vincle, tal com succeïa entre Hannibal Lecter i Clarice Sterling. La semblança no és gratuïta, i el clàssic de Jonathan Demme és un referent més que evident. Òbviament, són paraules majors, igual que mencionar Fincher, però Longlegs s'eleva entre tants i tants thrillers terrorífics amb un seguit de virtuts que la converteixen en una magnífica anomalia: per començar, la feina de direcció del també guionista Oz Perkins (Gretel & Hansel) és visualment aclaparadora, amb enquadraments pertorbadors, situant la càmera en llocs insospitats, amb angles que augmenten la tensió de l'espectador.
Longlegs s'eleva entre tants i tants thrillers terrorífics amb un seguit de virtuts que la converteixen en una magnífica anomalia
Amb l'ús de diferents formats (els flashbacks, per exemple, estan filmats en 4:3, el format quadrat clàssic de la televisió), amb una atenció al detall i a imatges quasi subliminals en cada racó del pla, i amb una gèlida estètica gairebé analògica, que esborra les convencions de temps i espai; Perkins i el seu director de fotografia, Andrés Arochi, assagen amb la llum i les ombres, en una juganera, ambigua i malsana experimentació formal que rema a favor d'obra, i que constantment contrasta un realisme aterridor amb una mena d'aura sobrenatural. També el guió és capaç de travessar llocs comuns en el gènere, afegint-hi elements religiosos i demoníacs, per anar sempre una mica més enllà del que l'espectador pot esperar-se. La seva asfixiant capacitat de sorpresa i d'innovació, doncs, fa que Longlegs sobresurti i deixi el públic amb el cul tort.
Nicolas Cage fa una exhibició de recursos, frenant quan toca les pallassades habituals malgrat les temptacions que ofereix un personatge obsessionat amb el glam-rock i les nines
Hi ha un element ben curiós a la biografia del director Oz Perkins: és fill d'Anthony Perkins, el mític protagonista del Psicosi d'Alfred Hitchcock. I no seria gaire agosarat afirmar que l'esperit de Norman Bates sobrevola a Longlegs. Tornant a Nicolas Cage i a l'insuportable pes del seu talent descomunal, l'actor fa una exhibició de recursos, frenant quan toca les pallassades habituals malgrat les temptacions que ofereix un personatge obsessionat amb el glam rock i les nines, i un maquillatge que el converteix en un monstruós i dement home del sac amagat darrere la porta per alimentar els nostres malsons. Llarga vida a les bogeries i excentricitats de Cage! I més guions atrevits i transgressors que sàpiguen treure partit de les habilitats d'un intèrpret superlatiu que no juga amb les mateixes normes de la resta.