París, 11 de setembre de l’any 878. Fa 1.143 anys. El rei Lluís II ―anomenat el Quec o el Tartamut―, setè monarca de la dinastia carolíngia i segon rei de la França sorgida de la divisió de l’Imperi de Carlemany, nomenava el magnat Guifré nou comte de Barcelona. Guifré, que ja era comte d’Urgell i de Cerdanya, rellevava Bernat de Gòtia, que havia estat cessat per la seva participació en una revolta contra el poder central. Durant segles, a Guifré se li va atribuir l’origen de les barres de sang sobre un camp d’or que formen la senyera catalana. I aquesta gesta el col·locaria en el lloc més destacat de l’imaginari nacional català. Però la investigació historiogràfica moderna ha demostrat que el comte Guifré no va ser el creador de la senyera. No obstant això, seria una personalitat cabdal en el procés de formació nacional de Catalunya.

Els comtes Guifré II i Sunyer I (fills de Guifré) i Miró I i Borrell II (nets de Guifré). Font: Rotlle de Poblet

D’on venia Guifré?

Guifré era fill d’una família de magnats del territori, descendents del gran èxode indígena que, durant la invasió àrab (714-723), s’havia refugiat al regne dels francs i que s’havia mestissat amb la població de la terra d’acollida. Aquell èxode va retornar amb la recuperació carolíngia del territori (Nimes, Narbona i Carcassona, el 759; Elna i Empúries, el 783; Girona, Llívia i la Seu d’Urgell, el 785; i Barcelona, el 801); i les seves elits ―hereves de les oligarquies de l’exili― es van convertir en la nova classe dominant d’aquella Catalunya primigènia: funcionaris que exercien el poder delegat (polític i militar) de la monarquia carolíngia francesa com a comtes o com a vescomtes. Guifré era un producte d’aquest fenomen històric: era fill del comte Sunifred de Cerdanya i era net del comte Bel·ló de Carcassona.

Mapa de la Marca de Gòtia durant el govern de Guifré el Pilós

Com arriba Guifré a la dignitat comtal?

Guifré va ser criat i educat en un ambient d’armes amb el propòsit d’atraure l’atenció de la cancelleria carolíngia, que era la que, fins llavors, nomenava els càrrecs comtals. No oblidem que la Marca de Gòtia (el territori que més tard seria el Llenguadoc i la Catalunya Vella) era la zona de xoc amb l’al-Àndalus; i era, també, la balconada carolíngia sobre la península Ibèrica que havia de projectar el domini franc fins a la ratlla de l’Ebre. Però, més que la seva formació, el que impulsaria Guifré a exercir càrrecs destacats (la dignitat comtal) seria la provada lleialtat que els Bel·lònides (els seus pares i els seus avis) mantenien amb la família reial carolíngia. En aquella època de constants conspiracions i rebel·lions, aquesta lleialtat era un bé escàs que es recompensava generosament. Recordem que el pare ja havia estat comte de Cerdanya i l’avi, de Carcassona.

Mapa de la Marca de Gòtia, en els anys precedents a Guifré el Pilós

Els Bel·lònides, una branca menor de la família imperial

Aquesta excel·lent relació culminaria amb un matrimoni que no passa desapercebut. Guifré es va casar ―o va ser casat― amb Guinidilda. Alguns historiadors apunten que la parella eren cosins segons. Però, en canvi, la majoria d’investigadors afirmen que Guinidilda era filla de Balduí ―anomenat Braç de Ferro― i Judit ―germana del rei Lluís II i besneta de l’emperador Carlemany―, comtes carolingis de Flandes. Amb aquest matrimoni Guifré es convertia en nebot del rei Lluís II, i els seus fills en descendents de l’emperador Carlemany. Un simple cop d’ull al mapa polític de l’època apunta clarament en aquesta direcció: la monarquia carolíngia, amenaçada permanentment des de l’interior i des de l’exterior, hauria promogut matrimonis polítics amb els magnats dels extrems del regne (Gòtia, Flandes) amb matrimonis estratègics (Judit, Guinidilda).

Per què l’anomenaven el Pilós?

Durant la seva existència, Guifré no va ser mai anomenat el Pilós. Aquest sobrenom apareix documentat, per primer cop, l’any 1147 (dos segles i mig després de la mort de Guifré). Segons aquest document, se’l va anomenar “el Pilós” perquè tenia pèl arreu del cos. Aquesta inversemblant explicació no resol el misteri. En canvi, observem que alguns contemporanis de Guifré són anomenats amb apel·latius similars que, en alguns casos, adquireixen categoria de patrònim. Per exemple, Bernat Plantapilosa, que tenia la mateixa edat que Guifré. Aquest Plantapilosa era un magnat d’Usés (a tocar de Nimes), amb una història familiar (èxode-exili-retorn) similar a la de Guifré. I això porta a pensar que, en aquella cultura de piques i malles, certes característiques dels animals salvatges haurien estat elevades a la categoria de virtut. Si més no, simbòlicament.  

Representació baixmedieval del nomenament comtal de Balduí Braç de Ferro. Font: Biblioteca Nacional dels Països Baixos

Per quin motiu Guifré va passar a la història?

Guifré va passar a la història com el fundador de la nissaga comtal dels Bel·lònides, que serien comtes carolingis de Barcelona fins al 985. I, posteriorment, creadors d’un imperi que va dominar la Mediterrània. És a dir, la nissaga reial més poderosa d’Europa durant bona part de la baixa edat mitjana. Guifré va ser l’últim comte nomenat per la cancelleria carolíngia, va ser el primer comte de la branca carolíngia catalana i el primer comte català que va transmetre en herència el seu càrrec. Aquesta darrera particularitat no va ser un invent de Guifré, sinó que va ser fruit de la crisi general de la monarquia ―entesa com a poder central― arreu del regne francès: alts funcionaris indígenes que evolucionaven cap a una ideologia patrimonial del càrrec. Però sí que va ser el pioner en la construcció d’un poder català que conduiria a la creació de la nació catalana.