Des del mateix moment que es van confirmar els resultats electorals de les recents municipals, la nit de diumenge passat, es van començar a sentir veus dins de l'independentisme que advocaven per una certa recomposició de la unitat després del revés que van patir, molt més greu en el cas d'Esquerra Republicana. La convocatòria exprés de les eleccions espanyoles el mateix matí de dilluns per Pedro Sánchez, sense prou temps ni per analitzar els resultats, ha fet que durant uns dies l'esport principal de les cúpules d'ERC i Junts hagi estat parlar d'unitat, això sí, amb una desgana sideral.

Comencem per Esquerra. La seva posició és la de no assolir cap acord respecte a les llistes electorals —del Congrés dels Diputats ni parlar-ne, i fins i tot l'opció del Senat s'ha anat tancant—, limitar-se a acords estratègics, que no se sap exactament què vol dir, i generar un nou marc de confiança. Amb diferents tonalitats, però des d'Oriol Junqueras —el més contundent a l'hora de rebaixar les expectatives— a Pere Aragonès —l'aparentment més conciliador— passant per Marta Rovira —que fins i tot s'ha reunit amb el secretari general de Junts, Jordi Turull, a Ginebra— sembla bastant evident que la piscina d'un acord ressenyable està absolutament buida.

En el cas de Junts, que van proposar la llista conjunta al Congrés, la manera com va ser formulada va traslladar a l'opinió pública la impressió que volien agafar a contrapeu Esquerra, molt centrada en el seu dol pels resultats de diumenge. El fet que ERC i Junts parlin de Barcelona com un exemple que alguna cosa està canviant entre els dos partits independentistes no té gens d'importància, perquè el volant de les negociacions a la capital catalana depèn exclusivament de Xavier Trias, i, arribin o no a un acord, serà per posar un altre cop en marxa l'ajuntament després dels dos mandats d'Ada Colau. A més, amb l'objectiu de sumar-hi, si es pot, el PSC. Per tant, tot queda molt lluny d'una lògica independentista com a vegades es pretén fer creure per debilitar Trias.

ERC i Junts estan, per tant, en una posició més semblant a la del gat i gos que a qualsevol altra cosa. Però el que tots dos no avaluen és que en una situació electoral tan bipolaritzada a Espanya com la que es produirà el pròxim 23 de juliol, on estaran en joc 48 diputats —32 a Barcelona, 6 a Girona i Tarragona, i 4 a Lleida— serà molt difícil que puguin repetir els 21 que van aconseguir el 2019, als quals caldria sumar els 2 de la CUP. Quan el PP ha tingut opcions reals de govern, ha anat cap amunt a Catalunya i així l'any 2000 (Aznar) va aconseguir 12 escons i el 2011 (Rajoy) uns altres 11.

També es poden anar oblidant dels 13 senadors que van obtenir el 2019 —11 d'ERC i 2 de Junts— dels 16 que es van escollir —PSC en va tenir 3—. El més normal és que si van per separat es moguin entre ERC i Junts, sumats tots dos, entre 5 i 9 senadors, si no apliquem un càstig encara més gran amb el qual podrien fins i tot baixar a 3 senadors si tinguessin fugues a dreta i esquerra. Els números estan més que clars i es tracta, només, de treure el cap en millors condicions, que en política no és pas poc. El 23 de juliol que ningú no se senti enganyat.