La pluja de les últimes setmanes està deixant una muntanya que fa goig de veure: s’aprecien totes les tonalitats de verds i marrons als prats i boscos com fa anys que no es veien. M’apropo a Adraén, un poble de la vall de la Vansa a mil cinc-cents metres d’altura, per parlar amb el Joan Alrich Obiols, l’últim pastor de la vall de la Vansa.
Arribo al poble i me’l trobo assegut al banc de pedra de la paret de l’església, on m’assec amb ell. El Joan ha fet de pastor tota la vida, va néixer a Adraén fa 71 anys a la casa que et trobes abans d’entrar al poble. Com tots els joves de l’època, va marxar de jove per fer el servei militar i va tornar uns anys més tard i va comprar unes vaques per munyir, tot i que son pare tenia un ramat d’ovelles.
Durant anys, la cooperativa del Cadí de la Seu d’Urgell passava pels pobles per recollir la llet amb camió cisterna, però amb els anys l’ofici s’anava perdent i el bestiar desapareixent fins que el camió va deixar de pujar. L’any 2003, el Joan canvia les vaques de llet per les de carn i compra també alguna ovella i alguna cabra.
Amb els anys, va arribar a tenir un ramat d’un centenar d’ovelles i es va convertir així en un dels darrers pastors del segle passat al parc natural del Cadí-Moixeró, tot i que la població d’Adraén no està exactament al parc natural, però sí els seus voltants. L’estiu passat va tenir un ensurt i es va trencar la cama, amb tot, encara manté una vintena d’ovelles i cabres, bàsicament com a entreteniment i per passar l’estona, és el que ha fet tota la vida, també una cinquantena de vaques que a l’estiu pasturen a la muntanya a la pista de Sant Salvador. El seu nebot, José, té un ramat de dues-centes ovelles al coll de Creus i li dona un cop de mà quan ho necessita.
Als anys cinquanta, a Adraén hi vivien quasi cinquanta persones i a les escoles de Sorribes havien tingut fins a 200 alumnes de la vall, la despoblació en aquestes zones de muntanya ha estat brutal i irreversible. De la mateixa manera, amb els anys, hem passat de camps dallats i plens de bestiar a camps abandonats, una pena pel territori i per la seva gent. Part del terme municipal d’Adraén està dins del parc natural, el poble, com he dit, en queda fora. Les cases, moltes abandonades, es posen a la venda, el Joan em comenta: "Qui vols que compri una casa si aquí a dalt no hi ha res?".
El Joan pujava molts diumenges a missa a Sorribes i recorda el poble ple de gent, era una festa, diu. Parlem de mossèn Ramón, que era el capellà de Gósol, però també de la resta de la vall. Era un capellà molt estimat que sempre tenia històries per explicar. Un dia davant de l’església hi havia mossèn Ramón amb lo Toni de cal Rient de Sisquer, aquest explicava al capellà que aquell mateix matí havia picat la seva làpida per així tenir-la enllestida si mai no li agafava alguna malaltia sobtada. En preguntar-los què feien palplantats davant l’església, mossèn Ramón em va respondre que solament tenia un client i que esperava per si n'apareixia un altre, per un només no feia missa. Vergonya a perdre, li vaig dir que, si calia, també m’hi apuntava; beneit de mi, corrents va anar cap a la sagristia a posar-se la casulla i començar l’ofici.
Acabem la conversa parlant de bolets, ha sigut una bona temporada de primavera i aquests dies encara se’n troba alguna carrerola i algun moixernó, tot just per fer una truita i acompanyar les darreres xicoies. M’acomiado fins a la propera, salut i muntanyes.