Als poderosos els és cada vegada més difícil engalipar la gent. Pot costar més o menys, però ningú és enganyat durant molt de temps sense el seu consentiment. L’historiador Ferran Soldevila va mantenir gairebé tota la vida una relació extramatrimonial amb la poeta Rosa Leveroni. És que algú es pot creure que la seva dona, Yvonne Lepage, no ho sabia? Jordi Pujol va mentir sobre la deixa del seu pare i va consentir que els seus fills esdevinguessin un clan mafiós, i al final, perquè el govern espanyol volia empastifar tot l’independentisme, tothom va conèixer aquella trama. Amb el rei emèrit ha passat una cosa semblant. Amb Rodrigo Rato, també. Amb Luis Bárcenas, no cal ni dir-ho. I amb el multimilionari Jeffrey Epstein i la seva xarxa de prostitució i d’abusadors. La veritat sempre hi és, per molt que l’enterrin, i de vegades es desvela perquè la lluita d’interessos provoca que un bàndol intenti destrossar-ne un altre posant en marxa el ventilador. Ja ho advertia Joan Fuster en el seu Diccionari per a ociosos: si no ets una d’aquelles persones que sap mentir bé, val més desistir-ne. És millor “procurar ser verídics sempre i per principi”. La mentida desacredita a qui la propala i, en l’esfera de l’espai públic, fa perdre credibilitat a polítics i dirigents socials.

Com que no sé mentir, soc massa crèdul. M’enganyen amb molta facilitat. També és cert que, quan me n’adono, quan tinc proves suficients per determinar que m’han pres la cartera de l’amistat, llavors soc implacable. Potser perdono, però no oblido el falsejament. Em costa de pair-lo; tant, que m’aboca a la ruptura espiritual amb qui m’ha mentit. Li retiro la confiança, sovint, de per vida. Descobrir que algú t’ha mentit en algun aspecte essencial de la relació que hi mantenies és una gran decepció. No és que jo sigui un rigorista i pensi, per exemple, que enganyar la parella sigui un acte derivat de la malesa humana. És per una altra cosa. És pel que té de triomf de la “precarietat dels vincles” d’igualtat en una parella, de la mercantilització de l’amor romàntic, com diria Tamara Tenenbaum, la joveníssima autora argentina de l’assaig El fin del amor. Amar y coger. En aquests casos es menteix —això ho dic jo i no pas ella— per la incapacitat humana d’encarar amb valentia les coses de l’esperit i de la unió profunda i amorosa entre dues persones. Per por, en definitiva, que quan s’acabi el desig sexual s’acabi, també, la necessitat d’estar al costat de l’altre. No es pensin que he estat un sant al llarg de la meva vida. De cap manera. N’he fetes de molt grosses. Però a mesura que he anat amuntegant els anys, he deixat de “creure” que una bona mentida val per una veritat. Una veritat dolorosa és millor que una mentida útil, assegurava Thomas Mann. I tenia raó. Quan sentiu que un polític diu, per reforçar el discurs que està fent, que ell no menteix mai, repliqueu-li que en aquell moment ho està fent.

Repetir en campanya que volies que Leo es quedés al Barça i després no prendre cap de les mesures que tu mateix exposaves en campanya per aconseguir-ho, fa sospitar que no es deia tota la veritat

És cert, com he escrit en començar, que la societat actual no es deixa enganyar fàcilment. Però també és veritat que a les persones d’avui dia no els agrada patir. Són al·lèrgiques al dolor. Enfoquem-ho millor. A la gent li encanta pensar que un individu és més bo del que és en realitat. Els ho explico amb un exemple. Arran de la marxa sobtada del Barça del gran futbolista que és Leo Messi, l’historiador Josep M. Solé Sabaté va llançar una piulada que, en llegir-la, em va commoure. Era d’un idealisme propi d’un altre temps, d’una galàxia que s’ha fos en l’univers. L’antic presentador d’una de les tertúlies radiofòniques més entretingudes i profundes, sense caure en la pedanteria, que s’han emès mai, Postres de músic, demanava a Messi que fes un sacrifici per amor als colors. Que renovés a cost zero. Li cantava allò de “Blaugrana al vent /  un crit valent…” perquè passés de la “temporalitat a l’eternitat”. El futbol es va convertir en un esport professional precisament per tot el contrari al que exigeix Solé. Els obrers van professionalitzar un esport dominat i regulat per aristòcrates. A la sèrie The English Game (Netflix) està molt ben explicat. Un obrer escocès, Fergus Suter, n’és un dels protagonistes i surt als llibres d’història com el primer jugador professional de futbol, talment com si hagués aconseguit la jornada laboral de vuit hores.

Ara els futbolistes cobren per comprar-se un Ferrari o un Bentley Continental GT Mulliner Coupé, que és una passada de cotxe. I entrenen justet. No conceben l’amateurisme perquè, en comptes de jugar a futbol perquè són rics, és el futbol el que els ha fet rics. És clar que ells també fan rics els clubs amb l’atracció de patrocinadors. Nike pagarà una morterada al Barça fins al 2027, però a veure què passarà en el futur sense la icona, perquè Messi està patrocinat per l’alemanya Adidas i el lligam amb la multinacional estatunidenca era mitjançant el club. En l’afer Messi hi ha cartes que no lliguen. L’ombra de la mentida sobrevola totes les explicacions. Joan Laporta ja va començar malament tot just elegit president, quan es va veure que no tenia els diners per avalar la seva candidatura. A tres setmanes de les eleccions només cinc persones, de les catorze que formaven la seva candidatura, posaven els diners o el patrimoni necessari. Això va fer que un cop elegit, Laporta hagués de buscar avals fora de la candidatura i demanar favors. Així és com van entrar en escena José Elías (Audax), que va “col·locar” el seu soci, Eduard Romeu, com a vicepresident econòmic i Jaume Roures (Mediapro), que sempre es fa el desmenjat, tot i que no ho és gens. L’operació també va comportar la sortida del responsable econòmic de la candidatura, Jaume Giró, amb una explicació que es podria qualificar de mentida pietosa per fer més digerible un moviment estrany, que es va vendre que era a causa de la tasca professional de Giró. Així i tot, prenguin nota d’aquell episodi per entendre què ha passat.

En una entrevista de febrer del 2021, l’actual conseller d’Economia del Govern de la Generalitat advertia que si no es tocava la massa salarial, seria impossible revertir la pràctica bancarrota del club. I això volia dir, ras i curt, preservar la gran font d’ingressos, que era Messi (tanmateix acordant una rebaixa de la fitxa) i treure’s del damunt, encara que fos regalant-los, Umtiti, Coutinho, Griezmann i Dembélé, a més de rebaixar les nòmines —un 25 %— de Piqué, Busquets i Alba. Mig any després, ni Giró ni Messi són al Barça. Ostres! Si al final s’acaba sabent, perquè, com he dit, en l’era de Twitter tot se sap, que Laporta ha mentit, que déu l’agafi confessat, perquè l’afició el linxarà. Ningú li perdonarà la mentida. Repetir en campanya que volies que Leo es quedés al Barça i després no prendre cap de les mesures que tu mateix exposaves en campanya per aconseguir-ho, fa sospitar que no es deia tota la veritat. Laporta hauria estat més honrat si hagués confessat que, atesa la situació econòmica del club, ell no podia garantir la continuïtat del jugador més valuós i excepcional del club. Però si ho hagués fet, hauria posat en perill la seva victòria. El rumor públic l’acusa ara d’alguna cosa tèrbola, inclús d’haver sucumbit a les pressions de Florentino Pérez mitjançant el CEO del club, Ferran Reverter. Va ser el mateix Leo Messi qui va obrir la via de la sospita, que és com anunciar una mentida: “He fet tot el possible per quedar-me. El club, no ho sé”. Mentrestant, Laporta aplaudia les paraules del jugador, com si la cosa no anés amb ell.