Sembla que el terrabastall és gros, però només superficial, com tot el que passa a l’Estat. El més sorprenent de les gravacions de Villarejo en què se sent el director i presentador d'Al rojo vivo de La Sexta en conversa amb el comissari sobre les anades i vingudes de Podemos és la seva declaració d’amor rendit a Inda, director d'Okdiario. Amor que, d’altra banda, comparteixen els dos protagonistes de la història. La resta és anecdòtic, que no vol pas dir normal, però, en tot cas, gens sorprenent en un personatge com aquest. Parlo de Ferreras, no pas de Villarejo.
El paper d’ell mateix, i del seu programa en general, amb tot el procés català el defineix prou bé per no haver d’afegir res més; només, per als escèptics o rendits a la seva paraula, les imatges que desmuntaven el muntatge que va fer fora del Parlament català —en no sé ja quins esdeveniments, però l'hemeroteca no em desmentirà—, en les quals va relatar una suposada situació crítica per a la seva integritat mentre un altre angle de càmera deixava la seva inventiva en total evidència. De fet, estava sol i sense que ningú li fes cas mentre ell retransmetia en directe el seu mal tràngol.
Ferreras no fa periodisme, per més que ell ho digui, per premis que li donin, i si necessitem els àudios de Villarejo per saber-ho, és que el problema el tenim nosaltres
Es pot pensar que és poruc o que senzillament necessitava fer-se l’heroi un dia que feia periodisme de carrer, però el cert és que el més plausible fora pensar que el seu objectiu era ajudar a construir un relat interessat sobre la violència que els independentistes —violents i violentes per naturalesa— havien portat als carrers de Catalunya. Ferreras amb el periodisme és com Espanya amb la democràcia, es posen els conceptes a la boca per amagar la feblesa que els caracteritza en la seva relació amb ells. Ferreras no fa periodisme, per més que ell ho digui, per premis que li donin, i si necessitem els àudios de Villarejo per saber-ho, és que el problema el tenim nosaltres. A banda del mateix país, perquè de Ferreras n’hi ha moltes i molts.
Pel que fa a Pablo Iglesias, no puc evitar de pensar que per molt que l’exemple que he explicat —amb proves que el desmentien— només arribés a una petita part de la població, segur que no va passar desapercebut a Pablo Iglesias; o si més no, als seus companys i companyes de partit a Catalunya. Iglesias té una bona relació amb els mitjans de comunicació, els coneix des de dins i, d’altra banda, per formació acadèmica ha de saber com funciona el món, per tant, d’on ve ara tanta sorpresa, d’on ve la incredulitat? En les declaracions d’Iglesias sembla que tot just ara amb el seu cas descobreixi les clavegueres de l’Estat i especialment que hi ha periodistes que hi participen. Quin joc és aquest?
El mateix que ha jugat d’abans, però més encara des que va arribar al poder, fent un discurs, en el cas català, que es podia qualificar, a tot estirar, i en el millor dels casos, d’una crítica tèbia i genèrica i poc directa amb la informació que es donava sobre tot el que va tenir a veure —i encara ara— no ja amb el procés, sinó amb Catalunya. Hi ha amors confessables i amors inconfessables, fa patxoca quan aquests queden al descobert.