Fa ja molt temps que insisteixo en un tema que em sembla cada vegada més preocupant i aquest és el xoc entre la manera en què s'interpreta el dret a les altes instàncies jurisdiccionals espanyoles respecte a com es fa a la resta de la Unió Europea. Això no és un fet que es limiti exclusivament al cas dels exiliats i de la resta de represaliats catalans, sinó que es tracta d'una col·lisió de molt més ampli espectre, però quan més s'ha evidenciat ha estat a través de la lluita de l'exili.
Les raons d'aquest xoc són moltes i molt variades, però si alguna cosa ho pot sintetitzar tot, diria que el problema de fons prové de la interpretació antidemocràtica i aplicació del dret que es fa en l'àmbit de les altes instàncies jurisdiccionals espanyoles i que fa que les resolucions que aquí es dicten tinguin un escàs o nul encaix una vegada es traspassa el Pirineu.
Òbviament que aquest xoc del qual parlo va molt més enllà de l'àmbit purament jurídic o judicial, però no és a mi a qui correspon endinsar-se en terrenys que són més propis d'altres disciplines i, per tant, em limitaré a posar alguns exemples d'allò que conec.
La resolució d'aquest dimarts del Tribunal Constitucional, perfectament explicada en aquest mitjà per Elisa Beni, és un clar exemple d'aquesta confrontació, perquè l'essència mateixa del que va resoldre el Tribunal Constitucional és que, facin el que facin o diguin el que diguin els seus membres, no poden ser recusables i menys si això afecta el quòrum, la composició, del Tribunal.
Ometen, tanmateix, una dada essencial: si hi ha problemes de quòrum no és per mor de la maledicència de la defensa dels exiliats, sinó de les seves pròpies actuacions des de l'instant mateix en què van decidir que tot el que tingués a veure amb el procés seria resolt pel ple del Constitucional, amb la qual cosa tots han quedat contaminats.
Ambdós criteris són incompatibles amb la concepció europea del que ha de ser un jutge imparcial, no cal dir que ha de ser un jutge determinat prèviament per llei, cosa en la qual el Suprem falla des d'octubre del 2017. El xoc és evident i s'acreditarà tard o d'hora.
El que ha passat amb Valtònyc és un altre clar exemple d'això, perquè, a diferència del que han dit molts mitjans, el que va resoldre el Tribunal de Cassació de Bèlgica la setmana passada evidencia, una vegada més, el xoc del qual parlo. M'explicaré.
De passada, deixem clar que no és cert que aquest tribunal hagi ordenat repetir el judici de Valtònyc: simplement i literal ha ordenat anul·lar la sentència d'apel·lació respecte al delicte d'injúries a la Corona, perquè la Cambra d'Apel·lacions de Gant fonamenti, en aquest extrem i de manera detallada, si els fets pels quals se'l reclama poguessin ser constitutius d'algun altre tipus de delicte contra l'honor i, de passada, condemna l'Estat a pagar dues terceres parts de les costes del procediment.
Però tornant al xoc del qual estic parlant, el més significatiu d'aquesta resolució és que s'analitzen, una vegada més, els fets pels quals l'Audiència Nacional el va condemnar, sentència ratificada pel Suprem, per arribar a la conclusió, a la qual ja s'havia arribat en dues instàncies anteriors: no són constitutius de cap delicte.
Aquest comportament no és nou, es produeix des de fa ja massa temps i, potser, prové del fet que mai no s'ha abandonat del tot la mentalitat de l'Espanya franquista
I continuem parlant de xocs, no només a Bèlgica, perquè just avui ens han notificat la sentència de la Cort de Cassació italiana per la qual inadmeten els recursos interposats per Vox en contra de les decisions italianes que van acordar, una, deixar en llibertat el president Puigdemont i, dos, no continuar amb la tramitació de l'euroordre cursada pel jutge Llarena. La sentència, breu però intensa, deixa clara, una vegada més, la falta de legitimitat de l'esmentat partit polític per exercitar les accions en contra del president, mentre que aquí han estat motor fonamental en el procés.
Però per a xocs, el que vam tenir divendres passat al Tribunal General de la Unió Europea, on la representació del Regne d'Espanya continuava insistint que en el procés de reconeixement dels eurodiputats havia de prevaler el dret intern espanyol.
Allà, sense miraments, tots vam ser sotmesos a uns intensos interrogatoris que van durar diverses hores i, des de la discrepància de posicions, era evident que mentre tots parlàvem de dret de la Unió, el Regne d'Espanya ho feia del dret intern, de la LOREG i d'uns juraments que ni el mateix Constitucional no considerava ―abans, que no ara― com a part de cap procés electoral.
Només he citat tres exemples d'aquest xoc, n'hi ha centenars, però són prou il·lustratius perquè ens imaginem com de profund és el problema i quina és la solució, perquè si tinc clara alguna cosa és que, si seguim per aquest mateix camí, cada dia ens semblarem més a l'Albània de Hoxha, tancada, abstreta i que és incapaç de pensar, veure ni sentir el que passa més enllà de les seves fronteres, però, pitjor encara, és que ni tan sols els preocupa, perquè, per a això, van a la seva.
Aquest comportament no és nou, es produeix des de fa ja massa temps i, potser, prové del fet que mai no s'ha abandonat del tot la mentalitat de l'Espanya franquista. Però si avui és així de visible, immediat i patent aquest xoc entre cultures jurídiques i visions de la realitat és gràcies a l'exili i a un plantejament en què no cal esperar anys que es pronunciï, per exemple, el Tribunal Europeu de Drets Humans, que, segurament, és la carta a la qual havien apostat els qui van dissenyar l'estratègia repressiva en contra de l'independentisme català.
Sí, estic convençut que pensaven ―alguns ho van dir― que quan Europa es pronunciés, ells ja estarien jubilats i tots haurien complert llargues condemnes. La jugada ha sortit malament i acabarà encara més malament, perquè, al final, aquest xoc s'està evidenciant dia a dia, gairebé a temps real, i això no només els va agafar per sorpresa, sinó que, a més, obre una finestra d'oportunitats molt gran perquè les coses no acabin sent com les van planificar.
En el fons, i com tantes vegades he dit i cada dia es fa més visible, l'exili ha transformat un panorama i introduït uns mecanismes de control que no esperaven i als quals no estan acostumats i, per això, el xoc europeu no només és una sorpresa, sinó també una oportunitat.