No digueu més mentides, que no, no ens agradava pas Diego Armando Maradona. El que de veritat ens agradava era veure’l i, instantàniament, començar a veure’ns-hi nosaltres al seu lloc, sota els focus, brillant a totes les televisions. Tot era veure’l a ell i identificar-nos-hi de cop, anar enganxant-nos-hi com a una taula de salvació en el mar procel·lós. Ell, com a persona, no ens interessava gens. Ens queia la bava de veure’ns a nosaltres amb ell. Estàvem encantats amb Maradona perquè el podíem fer nostre, que sí, admetem-ho, ens agradàvem molt nosaltres mateixos a través de l’excepcional futbolista, al costat del geni de l’esfèrica, vinculats d’alguna manera amb ell, encara que fos remota. Qualsevol motiu era bo per parlar de nosaltres mentre fèiem veure que parlàvem d’ell. Si, per exemple, érem del Barça, ens feia sentir excepcionals, meravellosos, redimits, perquè als del Barça i als catalans en general ens agrada molt redimir-nos, això sí que ho tenim, hem de demostrar sempre que som gent com cal, local però alhora universal, petits però simultàniament colossals. Josep-Lluís Núñez, per exemple, de vegades confós amb Jordi Pujol. Si érem del Sevilla, ja li vèiem un color especial i fins i tot un aire flamenc. Si, posem per cas, érem argentins, Maradona també ens redimia, ens defensava amb rotunditat, ens recordava que la bona mena dels australs no s’havia estroncat amb Carlos Gardel, amb Jorge Luis Borges. Si érem napolitans, italians, aleshores ens liquava la sang renegrida, ens retornava la vida a cops de bota. Si érem espanyols o llatinoamericans, l’orgull no era menys petit, perquè el seu exemple ens inspirava a través del futbol, acontentava la comunitat dels tres-cents milions de jugadors de pilota, o els quatre-cents milions, tota la castellanada que fa bategar l’univers en el terreny esportiu. Si érem morens i menuts, Maradona també ens salvava, si érem de família pobra, miserable, si veníem com ell del llot i de la necessitat més urgent, l’esportista ens reivindicava clavant els gols dels pobres a la porteria dels rics, fins i tot humiliant els fills de la pèrfida Albió damunt la verda gespa de la cancha, venjant els morts de les Malvines, tatuant-se la santa faç del Che al braç del vaccí, abraçant-se amb el comandant Fidel Castro, amb el tinent coronel Hugo Chávez, amb tots els comunistes que trobava. Maradona encapçalava totes les llistes de personalitats del planeta, simplement, perquè feia gols amb l’escandalosa facilitat amb què la pomera fa pomes.

Li dèiem Déu i avui encara l'hi diuen perquè és una manera de divinitzar-nos a nosaltres mateixos

No era Déu, no era Déu, només va ser un jugador de futbol i aquesta observació és seva, i ell sí que sabia qui era, i fins on podia arribar. Dalí sí que se sentia Déu, o Calígula, per dir-ne només dos de coneguts. A nosaltres ens era ben bé igual el que digués o pogués dir Diego Armando Maradona i continuàvem dient-li Déu perquè el que volíem era utilitzar-lo, esgargamellar-nos al camp, exagerar, passar-nos de voltes, desbarrar i participar d’aquest estat de cretinisme col·lectiu que és l’alegria humida que proporciona el futbol. Li dèiem Déu i avui encara l'hi diuen perquè és una manera de divinitzar-nos a nosaltres mateixos, perquè és una manera de no voler veure que els humans som així de curts, una colla de mancats, d’inacabats, d’acomplexats que necessitem creure en éssers superiors. Florentino Pérez a banda, hem de dir que no existeixen. L’única cosa potser divina era, sens dubte, la felicitat que Maradona era capaç de transmetre amb aquest rudimentari joc de pilota amb reglament britànic. La seva història s’acabà ahir, fou molt trista, i no ens deixa gaire bé, ni a ell ni a nosaltres; fou com un matador de toros dels d’abans, una víctima de la fama que se li va girar en contra. Un personatge tan gloriós com representant d’una societat miserable on només ens interessen les rareses, les acrobàcies, la mentida de la perfecció humana. Encara llegirem aquests dies molts comentaristes que diran que Maradona es va equivocar, que tenia molts defectes, que no li perdonen que no fos tan admirable ni tan ideal com, a la nostra societat, li hauria convingut. Que va ser un mal exemple per a la joventut. Que drogar-se és molt dolent i que fou també un maltractador. És a dir, encara trobarem persones que no en tindran prou amb el Maradona autèntic. Persones que opinen que, a més a més de ser un dels grans jugadors de la història, estan molt ofesos perquè no era perfecte. Segur que són aquesta mena de persones que quan es miren al mirall es troben definitius, immillorables.