Aquesta setmana el vicepresident de la Comissió Europea, l’alemany Günter Oettinger, ha declarat públicament referint-se a la crisi institucional oberta a Itàlia: “Espero que els mercats juguin un paper en la campanya electoral i enviïn un senyal per impedir que els populistes d’esquerres i de dretes tinguin responsabilitats en el Govern”. Paral·lelament, la vicepresidenta del govern espanyol, Soraya Sáenz de Santamaría, ha culpat la moció de censura presentada pel PSOE de la inestabilitat de la borsa i la pujada de la prima de risc i ha advertit als hipotètics culpables de la inestabilitat econòmica del que això podria comportar. Sense anar més lluny, cal recordar la fuga d’empreses de Catalunya com a element de xantatge en els moments més durs del procés que va viure el país a finals de l’any passat.
Tots aquests senyals enviats per dirigents només són el símptoma de la fragilitat de la política en els nostres temps. Del poc respecte que tenen els nostres representants cap als seus electors i del menyspreu que ens demostren. Directament, ens tracten com ens consideren. Fa molt de temps que sabem —i no és cap secret— que les grans corporacions, amb el seu capitalisme de casino, tenen segrestades moltes de les decisions que prenen els nostres governants. Si més no, sabem que actuen com a grup de pressió cap als seus interessos. Ho reconeixem perfectament perquè totes les democràcies s’han hagut de plegar als seus desitjos i intentar regular, en el millor dels casos, la tasca dels lobbys establerts a Brussel·les. Això també passa a Washington o a Catalunya, on la llei de transparència del Govern va establir un registre de grups d’interès, com a mínim per controlar el seu establiment.
El darrer tresor que ens queda a la ciutadania és que el dia de les eleccions el nostre vot compti igual que el de qualsevol altre
Però la cascada de declaracions i de fets de què hem sigut testimonis els darrers temps és inacceptable. Que el món econòmic influeix, ho sabem. No és notícia. Però que els mateixos representants polítics es donin per derrotats i els situïn d’actors de la democràcia, és lamentable. I el senyal que envien és molt perillós. El darrer tresor que ens queda a la ciutadania és que el dia de les eleccions el nostre vot compti —amb tots els malgrats que hi vulgueu posar— igual que el de qualsevol altre. És el dia en què ens convertim en actors principals del nostre destí. Si s’envien senyals que som secundaris en aquesta pel·lícula, tots hi sortirem perdent. I si posem davant de qualsevol decisió política de la transcendència d’una moció de censura l’estabilitat econòmica, a curt termini és senzillament enviar-nos de dret cap al despotisme il·lustrat. De la mateixa forma que va ser inacceptable el xantatge davant de la decisió sobre el futur de Catalunya.
Cal que els ciutadans i ciutadanes fem un pas endavant. És més necessari que mai que aquells que menyspreen el nostre vot siguin precisament derrocats per la democràcia. Cap concessió verbal, per molt que després es demanin disculpes, a rebaixar el valor del nostre vot per concedir-lo als poders econòmics. Aquesta és la darrera frontera que ens podem permetre. És hora de demostrar que aquí, per bé o per mal, manem nosaltres.