Tots els que envoltaven la Carme Forcadell a la Presidència del Parlament saben que per a tot feia servir un boli de tinta lila. Era la manera de la Carme d’expressar, a tothora, les seves conviccions feministes, faceta potser poc coneguda de la presidenta.

A Mas d’Enric segueix igual. I ha forjat la llegenda del boli lila. En parlen les funcionàries, en parlen les preses. Només arribar una amable funcionària ens atén. Coincidim amb una simpàtica parella d’argentins, de Rosario, com el Messi, que han vingut a fer un entrenament de rugbi als presos. Devem fer cara de venir a veure la presidenta perquè sense cap preàmbul ens diuen que la Carme ens espera. Ens sorprèn perquè ni tan sols ens hem identificat. Ho tenen molt per la mà. ‘Tu deus ser l’Andreu Pujol’, li diuen a la meva parella de ball avui.

Ens fa passar i la funcionària de seguida ens explica que aquell matí la Carme ha mediat en una baralla de dones. N’hi ha menys sovint que no pas d’homes. Però fan molt soroll, ens conten. "Quan l’he vist aquest matí he quedat perplexa, la presidenta Carme Forcadell intentant asserenar una presa, posant pau. Com ens hem de de veure!", s’exclama. Fem via, travessant passadissos, escales amunt i avall, patis interiors a l’aire lliure i portes corredisses que només s’obren per control remot.

L’Andreu no l’ha vist mai entre reixes. Ens fan esperar uns minuts i ella irromp serena. Fa bona cara. I xerrem de tot i de res. De camí, la funcionària ens ha parlat del boli lila de la Carme, de la seva faceta pedagògica a la presó, de com ensenya les internes a llegir i escriure, els parla de feminisme. Les vicissituds del boli lila tornen quan som amb ella. En té per a nosaltres i ens conta la història. Feia servir el boli lila fins que es va acabar la tinta. I aleshores el va llençar a una paperera. Uns dies més tard va observar com una interna duia el seu boli. I li va dir que què feia amb aquell boli esgotat. L’interna va respondre que era el boli feminista i que el volia. Aleshores la Carme va encarregar que li fessin arribar un estoig de bolis liles i n’hi va donar un a aquella noia i a totes les noies de la presó. També es va fer portar un tió i els hi va fer cagar el tió, tradició que desconeixien completament, tota vegada que per a algunes d’elles era el primer cop a la vida que algú els havia fet un regal.

"Els explico que escriure en tinta lila és per a mi una manera de visualitzar la lluita feminista però que això s’ha d’omplir de contingut i aleshores els explico el què, els parlo de feminisme. A algunes els costa d’entendre. Vénen d’un entorn molt masclista, amb rols molts clars". Sap que l’endemà he d’anar a veure l’Oriol i el Raül i em demana que els faci arribar una immensa abraçada i "molts ànims". "I li dius a l’Oriol que estic molt contenta que la nova Executiva d’ERC sigui paritària. Però no és suficient, s’ha de seguir".

En acabar ens regala un boli lila per al cantautor (o trobador) Pep Picas, que li està fent una cançó, que acompanya d’un breu text, d’una dedicatòria que diu: "Per al Pep, perquè escrigui molt amb aquest boli. Espero abraçar-te en llibertat ben aviat. Mas d’Enric, 533 dies". I encara em fa una breu reflexió recordant aquell setembre i octubre de 2017, més aviat sembla una lliçó de vida. "Hem de defensar el que creiem i no hem de tenir por a dir-ho, encara que tingui un cost, encara que ens diguin de tot. Si estem convençuts que allò que fem és allò que necessita el país, no hem de tenir cap recança a dir-ho, sense por a les crítiques. Per això hi ha els polítics, per prendre decisions, agradin més o agradin menys".