És diumenge i les portades impreses dels diaris del diumenge es fan amb material fred, algun tema que es prepara d’avançada per a cobrir la previsible manca de notícies del dissabte. És una mica jugar a si l’encerto l’endevino, perquè mai se sap. Aquest diumenge, però, les portades de Madrid són bromur.
Fora d’El País, que ho mata amb una fotonotícia, cap dels altres diaris parla de la manifestació monstre de Londres, on mig milió de persones, segons els organitzadors, van demanar un altre referèndum (que allà en diuen People’s Vote) sobre el Brèxit. Referèndums en portada? Libera nos, domine, que després tot s’encomana.
El País es despenja amb un reportatge sobre les activitats de la secció segona de l’Estat Major de Franco. Es veu que, “amb afany de control totalitari”, ho espiaven tot i tothom –“fins i tot als capellans”, quin escàndol–, posaven micròfons, violaven la correspondència, controlaven les visites als fossars dels soldats republicans, interferien les ràdios estrangeres…
Quin espant. Quin horror. No t’ho hauries imaginat mai d’una dictadura, tot això. Menys encara d’una que va fer afusellar el president Lluís Companys, un dels milers de morts fets per la repressió que dirigia el general Franco. Ironies fora, aquest bon reportatge és molt oportú per a refrescar la memòria dels i de les que volen blanquejar aquell capítol tràgic.
Titular principal d’El Mundo és una entrevista amb un que també el van espiar: l’exministre Jorge Fernández Díaz, que va ser gravat per la seva mateixa policia dient allò de “esto la fiscalía te lo afina”, etcètera. Diu que va anar a veure Jordi Pujol pera aturar el procés i que no se’n va sortir. Esclar. A Catalunya tothom sabia que Pujol no hauria pogut “afinar” el procés ni que s’ho hagués proposat –més encara després del fangar en què van entrar el president i la seva família, mogut i esventat per gent que segurament no són desconeguts del mateix Fernández Díaz, vés a saber si en resposta a l’actitud poc cooperativa de Pujol en trobades com la que recorda l’exministre.
La fascinació de la dreta espanyola amb Pujol és, en si mateixa, fascinant. És una dependència psicològica anòmala, una addicció que els fa considerar real un país que ja no existeix fa anys, un lloc i un moment del que s’enyoren, que troben a faltar. L’entrevista és metadona per a la memòria dels enganxats al vell afer autonòmic, del que potser l’exministre n’és un ionqui. Tal vegada serveixi per a matar aquesta addicció –i per a que deixin Pujol en pau.
L’ABC dedica la seva primera al “polvorí iberoamericà” –aquest diari mai parla d’Amèrica Llatina, que és un concepte de progres, politòlegs i teòlegs de l’alliberament. La meitat de la portada és per a Veneçuela i l’altra meitat per la caravana d’immigrants centreamericans que ja travessa Mèxic com un riu esvalotat en direcció als Estats Units. En altres temps, quan no tenien teca, aquest diari et clavava una portada sobre Gibraltar i qui dia passa any empeny. Aquests temps, el nou Gibraltar és Veneçuela.
El Gibraltar i la metadona de La Razón són les enquestes de la casa NC Report. La d’aquest diumenge torna a donar la victòria al PSOE de Susana Díaz, que podria fer govern amb Ciudadanos o amb Podemos. Més còmode, impossible.
