Carla Vigo és una jove de 22 anys molt singular, amb experiències vitals doloroses i extraordinàries. Un exemple molt clar: és orfe per part de mare des que tenia 6 anys i neboda de reina d'Espanya des dels 3. Dos episodis que marquen, i molt. No va ser conscient del suïcidi d'Érika Ortiz fins que, amb 12 anys, el seu pare Antonio li va explicar la realitat. Un progenitor que durant el funeral va tenir un enfrontament molt dur contra el rei Joan Carles: "¡Tú tienes la culpa hijo de puta! ¡Vosotros la habéis matado!". Per a la Carla no va ser gens fàcil de pair, no hi entenia res. Era una adolescent que, de cop i volta, resolia un trencaclosques brutal. Amb els pas dels anys ha anat mastegant aquesta tragèdia per acabar, com sempre, tenint una opinió personal directa i contundent: "Mi madre no es una cifra. Era mi madre". Un retret que va contra la seva tieta reina, qui mai no ha volgut donar visibilitat a l'origen de la mort voluntària de la seva germana: una depressió.
La relació entre la Carla i la Letícia no ha estat un camí de roses. Durant una etapa, Vigo va convertir-se en el malson de la Casa Reial, perquè feia tot el contrari a la resta de la família Ortiz. Si li demanaven opinió, buidava el pap. I el que deia no eren, precisament, elogis. La van cridar a l'ordre i, d'alguna manera, el toc va tenir resultats. Avui en dia sembla que l'ambient entre elles és molt més respirable, aconsellant-la en la seva carrera artística com a actriu i en la seva exposició pública. Però vaja, que mai no diríem que la Carla sigui una tomba. Quan toca obrir la boca, ho fa. Peti qui peti.
La revista Vanity Fair ha entrevistat a la jove actriu, que va debutar al teatre amb Rafael Amargo i en un curtmetratge amb l'actriu del destape Josele Román. Sembla que ha trobat la direcció correcta i gaudeix de la seva professió i de l'amor del seu nòvio Álvaro Uceda. És feliç. Una felicitat, però, que ves a saber si no dura gaire, perquè potser la propera vegada que parli amb la reina li estira de l'orella. La conversa amb la revista anava molt bé, ja ens entenem, parlant dels seus projectes i somnis en la interpretació. Fins i tot quan parla de la monarquia, demostrant haver aprovat el curs d'adoctrinament pertinent: "No me gustaría que aquí hubiera una república. Sé lo que pasaría. Los miembros de la familia real se tendrían que ir de aquí. La gente dice que no los han elegido, ¡pero es que ellos tampoco lo han elegido!". Un 10 en hipocresia royal, molt bé. Això sí, no ha fet servir el mateix mètode parlant d'altres qüestions.
Per exemple: sobre la possibilitat que la seva cosina princesa i futura reina Elionor pugui tenir una parella del mateix sexe, i si Espanya estaria preparada: "No se podría hacer eso, no sé si la institución estaría preparada, pero la gente no, ni de broma; sobre todo porque aquí se critica todo. Tampoco creo yo que mi prima Leonor, aunque pudiese, eligiera una pareja femenina". A l'armari per la corona de reina? Vaja. Tampoc és gens diplomàtica parlant de Letícia, criticant el seu físic ultramusculat que llueix a la seva agenda oficial. Els braços, sobretot: "Es su cuerpo. Si ella se ve a gusto así... En mi opinión personal, y no quiero que por eso digan que soy machista, el cuerpo está bien, pero los brazos así no quedan nada bien en una chica. Si yo tuviera esos brazos, me vería horrorosa". Masclista no sabem, però feridora... una mica. Ara bé, d'ella també s'han dit tota mena de coses. I sobre el seu físic, també. Ningú va escandalitzar-se, per què ara sí?
Geni i figura, la Carla. Una de cal y una de arena.