Durant molt temps s'ha assenyalat a la reina Letícia com la responsable de la sortida d'Espanya del rei emèrit Joan Carles I. I és possible que la consort fora part de la pressió perquè l'emèrit abandonés Madrid. Tanmateix, el llibre 'Juan Carlos I, el Rey en el desierto', de l'editorial La Esfera de los Libros i escrit per Alejandro Entrambasaguas, revela que la idea de l''exili' de l'exmonarca va ser del Govern, i que va ser Carmen Calvo, designada pel president del Govern, Pedro Sánchez, qui va traslladar les intencions al rei Felip VI.
El llibre encara no està a les llibreries, però ja es pot reservar. I és al seu primer capítol on relata com Calvo va parlar amb Felip VI i aquest posteriorment amb Joan Carles I.
"Primera setmana de juliol de l'any 2020. La llavors vicepresidenta del Govern i ministra de la Presidència, Carmen Calvo, viatja a bord del seu cotxe oficial, un Renault Talisman negre amb els vidres fumats acabat d'estrenar que encara fa olor de nou. Està asseguda al seient dret posterior. Just davant d'ella viatja la cap de la seva escorta, una veterana agent de la Policia Nacional de cabell ros arrissat. El comboi, format per dos cotxes més, acaba de sortir de la Moncloa i va camí del palau de la Zarzuela", comença l'autor. "El cotxe va aparcar just davant de l'escalinata principal d'entrada al palau. La «dona del president» va descendir del vehicle amb una trepitjada forta, amb contundència. Encara que la realitat era ben diferent. Al seu interior estava a punt de desencadenar una tempesta d'inquietud i contemplació. Durant el breu viatge s'havia armat a si mateixa de valor perquè era conscient que la reunió que anava a tenir tindria conseqüències que canviarien, de manera inevitable, el curs de la història moderna d'Espanya. La seva missió era traslladar que el Govern volia que Juan Carlos abandonés el país", segueix Entrambasaguas.
Carmen Calvo va ser qui va traslladar a Felip VI el desig del Govern que Joan Carles abandonés Espanya
"En el moment en què es fes públic havia de semblar que la decisió havia sorgit de Joan Carles o de la mateixa institució monàrquica, però en cap cas des de la Moncloa. No els servia que sortís de la Zarzuela, la seva casa, fet que per si mateix ja era d'enorme gravetat. Volien esborrar la presència del monarca, que desaparegués. Calvo sabia que no havia d'explicar-se amb raons objectives ni motius concrets per poder justificar aquesta petició d'alt voltatge. Per això, en el fons, estava tranquil·la. Ella només anava per traslladar el missatge. Actuava com a corretja de transmissió entre el president del Govern, Pedro Sánchez, i la direcció de l'Estat com una mera executora de les exigències del president", revela l'escriptor.
"Dos membres del personal de la Zarzuela la van acompanyar des de l'accés fins al despatx del Rei Felip VI, ubicat en la primera planta del palau. Allà li esperava el senyor Felip i Jaime Alfonsín, cap de la Casa de Sa Majestat el Rei [...].Felip va ser avisat de la presència de Calvo, que va ser convidada a passar....]. Després de saludar-se, Felip, amb la seva característica barreja de noblesa i humanitat, va convidar Calvo a asseure's. Alguna cosa en la mirada d'ella indicava que les formalitats estaven a punt de ser eclipsades per la cruesa de les paraules que anava a pronunciar: «Majestat, el Govern considera que Joan Carles hauria d'abandonar Espanya», va dir amb veu clara i sense vacil·lacions", comenta Alejandro Entrambasaguas.
Felip VI trasllada la decisió al rei emèrit Joan Carles I
"El silenci que es va apoderar del despatx va ser eixordador. Una capa pesada que va embolicar la sala en una pausa eterna. Una cosa similar al tipus de quietud que precedeix les tempestes o als terratrèmols, on el món sembla detenir-se per un instant abans que els seus fonaments siguin sacsejats. El rostre del Rei era com el d'una màscara d'estoïcisme que es va trencar lleugerament permetent que un esclat de dolor i commoció es filtrés a través dels seus ulls blaus. Era el dolor d'un fill forçat a enfrontar la caiguda del seu pare. Però també el d'un Rei que havia d'anteposar el benestar de la seva nació a l'amor filial".
"Mentrestant, la vicepresidenta, que continuava amb la mascareta posada, es va esforçar a explicar la seva tesi, que girava al voltant que per preservar la monarquia i salvaguardar el futur de la Corona calia prendre decisions valentes per molt doloroses que fossin. Alfonsín, amb un nus a l'estómac, va prendre la veu cantant de la trobada en una amalgama de respecte, pietat i fermesa. Mentre Calvo i ell dialogaven, el senyor Felip, que navegava entre les aigües del deure i les emocions humanes, els escoltava guardant silenci. Com les persones intel·ligents, que escolten més que parlen," afegeix.
"La reunió va finalitzar una hora després. Calvo va abandonar el palau sabent que el moment més complicat encara estava per arribar. Felip havia de traslladar al seu pare el missatge del Govern.
Després d'aquella reunió, va arribar el torn de comunicar-li-ho a l'emèrit. "Joan Carles escoltava atent amb una barreja de pena i incredulitat. Com havia arribat a aquest punt, on el seu propi llegat i la seva presència eren considerats perjudicials per a la nació a què havia servit durant tota la seva vida? Hi hauria una mica d'alleujament a la seva partida? Una pausa a la tempesta constant de crítiques i controvèrsies?".
Al final, "la reunió va acabar amb el segell d'un pacte: Joan Carles abandonaria el país, almenys, fins que les vicissituds del monarca es resolguessin". I després de llargs moments de silenci i mirades de resignació, "Joan Carles es va retirar a les seves estances; els seus passos van anar ressonant als corredors deserts d'un palau que havia estat testimoni dels triomfs del seu regnat".
Joan Carles va tenir poc temps per als preparatius de la seva mudança, però com assenyala l'autor, "a Joan Carles li van ploure les ofertes". "El monarca té amics a tot el món i per a qualsevol d'ells era un honor i un privilegi poder oferir allotjament al que ha estat cap de l'Estat durant quaranta anys".