La infanta Cristina fa avui 57 anys. Un aniversari diferent a la resta, si més no des de fa 25 anys. És el primer lluny del que ha estat el seu marit, Iñaki Urdangarin, del que està divorciada virtualment després de les famoses fotos a la platja amb la basca Ainhoa Armentia. Quan acabi l'estiu, que també serà singular, firmaran els papers i seran oficialment ex l'un de l'altre. Són temps de canvi, de guarir ferides i de refer-se'n com a dona. I ja de passada reforçar els vincles amb la Casa Reial i recuperar certs privilegis, és clar. Té una situació complicada, el cas Nóos i tot el que va viure amb l'Iñaki li va passar factura. I tampoc és que Joan Carles deixi tranquil·la la Corona com per posar-se a arreglar els desgavells de la germana, qui a més a més recolza l'emèrit resident a Abu Dhabi. I ara les banyes i el divorci. Quin embolic.
Han passat mesos des d'aquella portada demolidora a 'Lecturas'. Un 19 de gener, pràcticament mig any. Un temps més que suficient per pair bona part del reguitzell d'històries que sacsejaven la seva vida íntima. O millor dit, del seu marit acabat de sortir de la presó, com aquell qui diu. Però per si havia pogut oblidar els pitjors passatges d'aquell tràngol, una escriptora s'ha encarregat de recordar-los. En forma de llibre, com a regal d'aniversari. Per això també serà diferent, perquè haurà de reviure segons quins episodis. És cortesia de la periodista María José Lorenzo, biògrafa no autoritzada i que publica 'Semana'. Ha investigat l'univers de la Borbó i signa 'Cristina. Historia de una traición'. No pot ser més explícita.
Lorenzo ha ofert una entrevista a 'El Español' en la que es posa la samarreta monàrquica amb convicció i originalitat. Ocurrències com "el show de Juan Carlos lo montaron más la gente que estaba alrededor que el propio rey emérito. Vino con intención de hacer esa regata, participar y ya. No entendí el papel tan protagonista de Pedro Campos" ben paguen la pena com a excuses inversemblants de blanqueig joancarlista. Està bé, tothom té una opinió, malgrat que sigui curiosa. En quant a la seva biografiada, actua com a una gran advocada defensora, com és natural. Se sent propera a una persona que ha viscut la infidelitat, l'engany. Pren partit per ella sense fissures. Fins al punt de deixar anar revelacions molt plausibles, tractant-se de qui ho escriu.
El protagonista d'aquest detall és Pablo Urdangarin. El fill modèlic, esportista, treballador, alt, ben paregut... i molt semblant al seu pare. El pitjor que li pot passar a algú ferit, que el seu ex sigui com els seus fills. Entre mare i fill hi ha hagut mala maror, especialment d'ella cap a ell. Perquè en Pablo va ser el primer dels seus descendents en obrir la boca aquell mateix dimecres, "no pasa nada, nos vamos a querer igual". Era una confirmació discreta, correcta, però un cop de puny a la mare que mantenia silenci. També es va dir que no li importaria conèixer l'Ainhoa, l'altra dona de l'Iñaki, que hi hauria bon rotllo. En fi, així unes quantes. Ho feia sense voler ferir, però ficava un dit a l'ull insistentment. La biògrafa de la Cristina diu això: "A veces parecía que estaba a favor de su padre. Yo supongo que en algún momento ella le tuvo que pedir que se callara". Un enutjat calla, si us plau, no facis més fonda la ferida.
Els Borbons i les seves tradicions amb el "¿por qué no te callas?". Es trasmet als gens, com tantes d'altres coses.