La selecció espanyola ja ha debutat al Mundial de Qatar. Esportivament l'estrena ha estat immillorable: els de Luis Enrique van esclafar Costa Rica per 7-0. Els fans de 'La Roja' estan embogits, fins i tot la majoria dels haters de l'entrenador asturià han hagut d'abaixar el cap. El fanatisme per la selecció es manifesta en diferents graus, és clar. En el cas dels més espanyolistes, a l'alegria pel resultat hem d'afegir l'èxtasi ideològic i patriòtic en veure el seu ídol amat a la llotja celebrant els gols, i més tard, al vestidor felicitant la plantilla. Parlem de Felip VI, el seu rei. Tot fenomenal. La parròquia està contenta. I com que està contenta no veuen més enllà dels seus nassos. Zero crítiques, cap pregunta, d'inquietuds i retrets, ni parlar-ne. Però se'n poden fer. Especialment una: que el Cap d'Estat hagi passat olímpicament de fer cap gest a favor dels drets humans al país àrab, com sí han intentat fer d'altres països. Felip callat, còmplice, com un estaquirot. Un moble. Un gerro molt car. Penós.
La corona espanyola no suporta comparacions amb els seus homòlegs europeus. Tampoc amb la classe política i màximes autoritats democràtiques de nacions tan importants com la República Federal d'Alemanya. Allà no tenen rei, ni falta que en fa. Tenen mandataris, ministres, representants votats pel poble. Seran millors o pitjors, però no són allà per la gràcia divina, ni per privilegis medievals ni sang blava, i encara menys per tenir llaços irrompibles amb els règims dels petrodòlars, com sí és el cas espanyol. Els alemanys han estat molt crítics amb Qatar i amb la FIFA, i volien expressar la seva protesta duent el braçalet de l'arc de Sant Martí. No els han deixat sota amenaça de sanció. Si més no sobre la gespa, on van haver de conformar-se amb fer-se la foto inicial simulant que estaven emmordassats. A la llotja, però, la cosa era diferent.
Alemanya, qui per cert es va fotre una nata terrible perdent contra el Japó en el partit inaugural, va enviar a la seva ministra de l'Interior, Nancy Faeser, com a màxima autoritat per presidir el seu debut. Presidir-ho al costat del capo de la FIFA, Gianni Infantino, que està fent un exercici d'hipocresia colossal i autoritarisme lamentable per justificar la presència de la Copa del Món en un país tan fosc. Moltes de les normes que imperen a Qatar no es poden homologa a la majoria dels països que formen la màxima autoritat del futbol. Tampoc a Suïssa, on tenen la seva seu. Però a Infantino li rellisca tot això, no vol emprenyar els socis àrabs, i se sent amb la potestat de posar contra les cordes als jugadors. Però amb els polítics no té res a fer. I es va haver d'empassar que la Nancy lluís el braçalet pro LGTBI+ i fes arribar la protesta a nivell mundial.
Hores després era Espanya la que jugava, i el 'Preparao' el que es presentava a la llotja. I què va passar? Doncs el no res. Com sempre. Felip de Borbó style. Ho recull amb una senzillesa i contundència brutals el presentador d''En Jake', un dels programes d'anàlisi política més punyents de tot l'Estat i que es fa a la tele pública basca. Xabier Lapitz compara la Nancy i en Felip, una república i un regne. Espanya amb el cul a l'aire.
República Federal de Alemania vs Reino de España. pic.twitter.com/hB5SFdNZc0
— Xabier Lapitz (@Xlapitz) November 23, 2022
Felip només serveix per fer de Manolo el del Bombo més mudat. Però si es tracta de coses profitoses, ja poden seguir somiant.