Sovint es té la sensació que el rei Felip posa cara d'intenset, d'haver-se empassat el pal d'una escombra que el fa anar tibat, d'una sobreafectació impostada quan parla de segons quines notícies. De poca naturalitat, en definitiva. Fins i tot quan somriu, hom té la sensació que ho fa seguint un manual de Cómo sonreír en público. Fora bo que algú li digui que no pel fet de ser rei ha de semblar poc humà. Que de tant en tant estaria bé que deixés anar els seus sentiments de debò. Potser els Borbons estan tan acostumats a amagar la brossa sota la catifa, a fer veure coses que no són (que li preguntin, si no, el paperot que ha fet la reina emèrita Sofia tota la seva vida fent veure que suportava el seu marit Joan Carles, tot i posar-li les banyes amb tot quisqui). Per això, quan algun d'ells expressa vivament els seus sentiments, és tan poc habitual. Si no, no s'explica el que algun mitjà explica sobre ell el dia que va veure algú tan proper com la seva germana feta un mar de llàgrimes i la reacció que va tenir ell.
Saben quin dia és avui? 25 de juliol del 2022. I saben què passava exactament fa 30 anys justos? Que es van inaugurar a Barcelona els Jocs Olímpics. I saben què feia aquell 25 de juliol del 1992 l'aleshores príncep Felip? Portar la bandera de la delegació espanyola. L'abanderat dels esportistes espanyols, somrient, amb el seu barret i pantalons blancs, jaqueta fosca i corbata rojigualda, com la resta de la delegació, aquell dia semblava un nen amb sabates noves, al·lucinant quan va fer acte de presència a l'Estadi Olímpic i anava saludant a tort i a dret amb la mà dreta mentre amb l'esquerra aguantava la bandera.
És una de les imatges que recorden els aficionats. N'hi va haver moltes més: Juan Antonio San Epifanio, Epi, portant la torxa olímpica com a darrer portador, donant-li a l'arquer Antonio Rebollo, encarregat d'encendre el pebeter; veure desfilar alguns esportistes com Pep Guardiola al costat del seu gran amic Manel Estiarte, o Arancha Sánchez Vicario o tants altres; o fixar-nos en la llotja, plena d'autoritats d'aquella època, com l'alcalde de Barcelona, Pasqual Maragall, el president de la Generalitat de Catalunya, Jordi Pujol, el president del govern espanyol, Felipe González, o el president del COI, Joan Antoni Samaranch.
La infanta Elena, desfeta
I entre tots ells, una dona, la infanta Elena, germana de l'abanderat, que va regalar una imatge per a la posteritat, plorant a moco tendido, amb la zona del bigoti que li brillava de les llàgrimes que li queien, desfeta de l'emoció, desencaixada en veure el seu germanet petit agafant la bandera espanyola que tant l'emociona a ella i que tant ha lluit sempre que ha pogut, abans que comencessin els Jocs Olímpics. Una imatge per a la posteritat:
Aquesta va ser una de les primeres imatges que va veure el seu germà Felip quan va saltar a l'Estadi Olímpic. On? En un dels pantallots que hi havia a l'estadi. Aquest dilluns, El Periódico de Catalunya recorda aquest moment amb una revelació sorprenent: "El ahora jefe de Estado se llevó un susto porque su hermana Elena aparecía llorando y se preguntó qué le habría pasado. Poco después, conforme fue avanzando por la pista de atletismo, lo entendió"... Cal ser de Cal Justet per no ser capaç d'entendre que potser la teva germana està plorant i somrient, precisament pel que està passant EN AQUELL PRECÍS INSTANT. Molt justet per no entendre que estava emocionada PERQUÈ EL SEU GERMÀ ERA L'ABANDERAT DE LA DELEGACIÓ ESPANYOLA... Potser aquell dia Felip va portar la bandera d'Espanya, però el que no va dur amb ell va ser el sentit comú i la capacitat de raonar.