Els Borbons són aquella família que s'omple la boca parlant d'austeritat, de pensar en el país, d'apretar-se tots el cinturó, de superar crisis, etc, etc, i després, fa tot el contrari. El rei Felip, en algunes intervencions, depenent de l'àmbit on es trobi, o en el discurs de la nit de Nadal, i també Letícia, quan es troba en tasques humanitàries, parlen de com entre tots s'ha d'ajudar a que no hi hagi pobresa ni gent que les passa magres. Però la realitat és que la família reial sempre ha pensat en algú abans que en la resta de la societat: en ells mateixos. Una prova fefaent és el rei emèrit, un Joan Carles barrut que s'omple les butxaques a mans plenes, vinguin d'on vinguin els diners. I un altre exemple d'aquesta hipocresia borbònica la trobem en les seves filles, unes infantes Elena i Cristina que ara ja no es tallen un pèl a l'hora de demostrar que a ostentació, no hi ha qui les guanyi.
La darrera mostra la trobem en els darrers actes on s'ha vist a les infantes. Tal i com explica Sílvia Taulés a Vanitatis, "ahora que ya sabemos todos que las infantas Elena y Cristina heredarán una fortuna, ahora que el patrimonio del rey Juan Carlos I es público y notorio, sus hijas ya no se esconden". I té més raó que un sant. Per què? Perquè "muestran su querencia por el lujo con total libertad. Es lo que se llama el lujo silencioso", un concepte encertadíssim per definir aquells fons d'armari plens de peces exclusivíssimes i de qualitat top. Potser no hi ha logos, ni marques visibles ni ostentació, però per molt que dissimulin, els entesos saben que allò val una fortuna. I elles, tan panchas... Com diria aquella, Claro que sí, guapi.
Explica el citat mitjà que tot i els anys "de perfil bajo, sin grandes alharacas" de les infantes, especialment amb la imatge, ara ja no se n'amaguen i treuen a passejar els seus objectes més preuats i exclusius a ulls de tothom. Ara ja fan com la seva filla i neboda Victoria Federica, que no surt al carrer si no és amb una bossa de mà de luxe i un modelet a l'abast de poques butxaques. I un exemple són les darreres aparicions, per exemple, el cap de setmana passat a Suïssa, a la graduació d'Irene Urdangarin. Elena, sense anar més lluny, va passejar per Ginebra una de les bosses de mà més emblemàtiques de Dior, un 'Saddle' que emula una cadira de muntar, a ella que li agraden tant els cavalls. Un exemplar de 4.000 euros. Casi ná. Aquest era de color blau, però dies enrera va lluir orgullosa un altre amb estampat de flors.
Però encara ha anat més enllà i ha dut una bossa de mà més exclusiva aquests dies: un Kelly d'Hermés, una peça que té una llista d'espera de més de sis mesos a les botigues de tot el món, peça artesanal, cosida a mà, i que si és original i nou, costa més de 10.000 euros. Una bossa de mà mítica de la casa francesa que Grace Kelly va lluir per tapar-se el seu incipient embaràs amb ell. Cristina, de la seva banda, apostava per una altra bossa de mà difícil de trobar, una edició especial d'un Hermès Garden Party gris i blanc. Però com que els testos s'assemblen a les olles, Irene Urdangarin també fa com la seva mare i tieta i no es talla un pèl a l'hora de mostrar el luxe penjat de la seva espatlla. En el seu cas, un Chanel, el model Timeless, petit i marró, que costa, atenció, 9.600 euros i és una preuada peça de col·leccionista, i que anteriorment li va veure a la seva estimada cosina Victoria Federica, la primer Borbó que va demostrar tenir adoració per aquest model de la firma francesa.
Lujo silencioso... Però els Borbons criden als quatre vents el que són: uns penques que no pensen renunciar al luxe.