Fa 3 mesos que Irene Urdangarin va arribar a Cambodja per fer de voluntària. La benjamina de la infanta Cristina i el seu exmarit Iñaki començava una profunda experiència vital dedicant el seu temps i esforç als més necessitats. Aquest país del Sud-est asiàtic, colpejat pels estralls d'una dictadura terrorífica i d'una superpoblació de mines antipersones descomunal, era l'escollit per desenvolupar aquest camí solidari. Un repte majúscul, assolit per la Irene després d'un altre projecte personal d'importància superior: treure's el carnet de conduir. Aquest és l'agitat any sabàtic de la jove de 18 anys, que ha aparcat els seus objectius acadèmics i laborals per trobar quin és el seu lloc en la vida.
Aquest relat és la versió oficial, cortesana i supinament esbiaixada que circula sobre la protagonista, però la realitat és una altra. Una en la que no hi ha èpica, ni superació, ni valors. Un embolcall molt pompós, però a l'interior tot és buit. Impostat. Una farsa. Una pel·lícula que hem vist moltes vegades, que sabem com acaba, però que constantment intenten vendre-la d'una altra manera. Per exemple? Els seus germans, Juan i Miguel. O el més flagrant, el cosí Froilán. L'home modèlic, redimit lluny dels excessos i aficions poc edificants que el van fer famós... enxampat a les 11 del matí d'un diumenge sortint d'un after en una zona conflictiva de la perifèria de Madrid. Amb la Irene passa el mateix: voldria ser la Victoria Federica 2.0. Una dropa més pendent de les xarxes socials i de la vanitat que de treballar-se un futur. Total, ja el té resolt: l'herència de Joan Carles és infinita.
Després que Irene decidís abandonar els estudis, i de comprovar com s'acostava perillosament a la seva cosina influencer, Cristina va posar en marxa una operació de màrqueting a l'estil borbònic. És a dir, va enviar la criatura lluny d'Espanya i de les temptacions, viatjant a un lloc exòtic amb un pretext ideal de cara a revistes com 'Hola!', cronista oficial de la dinastia: la cooperació humanitària. Sota aquest epígraf el relat rosa és de llagrimeta: "A sus 18 años, sus deseos de explorar mundo, pero también de mejorarlo, le hicieron volar a miles de kilómetros de casa". "Irene es una más en el lugar entre otros jóvenes, algunos de ellos también españoles, y profesionales que han encontrado su camino en la ayuda humanitaria", "aunque ha habido varios acontecimientos familiares, como la boda de Teresa Urquijo y José Luis Martínez-Almeida, su tiempo es ahora para los más desfavorecidos". Li queden dos minuts per a la beatificació. El problema és que la publicació inclou unes imatges que, la veritat, no deixen gens bé a la Urdangarin.
Els lectors que hagin pagat per la revista trobaran un detall que desemmascara l'autèntica Irene Urdangarin, una nena 'pija' fent un paper enmig d'una missió humanitària. Tant se val que es digui Cambodja, Camerún, Ciempozuelos o Plutó; ella continuarà vivint com si estigués a Palma estiuejant per la face amb la iaia Sofía: amb menorquines. No tenim res en contra d'aquest calçat, tot el contrari. Però que no és el més adient per ajudar a víctimes dels horrors de la guerra, segur que no. Es tracta d'anar d'aquí cap allà, de carregar, de pujar, baixar, empènyer. De no parar quiet sobre un terreny ple de pedres, d'objectes diversos, irregularitats i fins i tot de sorpreses invisibles. Ni són còmodes, ni protegeixen, ni afavoreixen la feina. És a dir: postureig, ximpleries i compromís oníric. Ha anat allà a passar el temps i tornar amb unes quantes anècdotes per explicar als col·legues. I au. És el Borbón style: canvien les generacions, però no el modus operandi.
Segueix ElNacional.cat a WhatsApp, hi trobaràs tota l'actualitat, en un clic!