Jaime del Burgo té incontinència tuitaire: ha destapat la caixa dels trons amb l'anunci que farà un llibre sobre Letícia i ell, una autobiografia de l'exnòvio, examant, ex amic i excunyat de Letícia. Se la fa ell i vendrà centenars de milers d'exemplars. Si 26 milions de persones han vist el seu tuit de la pashmina, quants voldran veure el llibre sencer: molts. Però per acabar amb la brama que Del Burgo persegueix finalitats crematístiques amb tot això: una entrevista a TV molt ben pagada o repercussió als seus negocis, Del Burgo surt al pas. Sap que el seu llibre "Y nada más que la verdad" li reportarà milers i milers d'euros i ha decidit aclarir que no el fa per diners, sinó per dignitat: Donarà tots els beneficis a causes socials, a beneficència a Espanya:

Serà Cáritas o alguna entitat sense ànim de lucre però Del Burgo neteja la seva imatge de crítiques per oportunista: explica la seva veritat perquè vol i el seu motiu és polític, no econòmic: vol denunciar que Espanya queda en mans de Pedro Sánchez, segons ell per la mala influència que la roja Letícia exerceix sobre el calçasses Felip. I ho justifica dient que la seva línia vermella no són els rojos sinó ETA, o bildu que per ell són el mateix. un cop de mà de Del burgo que renuncia a milers d'euros per una bona causa: segons ell salvar Espanya.

Fa dies ja va avisar que renunciava a les entrevistes molt ben pagades que li oferien les TV: "¿Por qué? ¿Y por qué ahora? A los medios que me han ofrecido dinero por hablar, que son unos cuantos, lo que os he respondido con mi silencio: iros al carajo. ¿Rencor? No soy capaz de sentirlo. Tampoco odio. No recuerdo haber odiado a nadie a lo largo de mi vida. Si los dejas entrar, nunca serás feliz. Tampoco debemos buscar respuestas racionales a lo que son sentimientos o aflicciones que tienen que ver con la infancia y los primeros años de nuestra juventud. ¿Política? ¡Si no voto hace 25 años porque no me creo a ninguno! Los problemas estructurales de España siguen ahí cuarenta años después, esté quien esté. ¿Chantaje? La verdad la publicaré le pese a quien le pese. Nada de eso. Pienso que lo que necesito es soltar lastre, poner punto final a un capítulo largo y sacar conclusiones que nos ayuden a mejorar. Y para ello hay que relatar los errores, propios y ajenos. Porque de los errores se aprende. Ayer, en Biarritz, hasta en los yogures del hotel venía el made in the Country Basque. Eso sí, con las abejas napoleónicas en las alfombras y los sofás y las butacas y las cortinas".

Del Burgo a Biarrritz amb la seva filla sempre va coix del mateix: li molesta que els iogurts que es venen al sud de França i estan fets a Euskadi no indiquin "Made in Spain" sinó  Made in the Country Basque i tot això passi a la gran França on el símbol de Napoleó, l'abella, llueix a molts llocs com a símbol del centralisme. Un nostàlgic. El llibre serà or.