La mort de Joan Carles de Borbó, de 86 anys, és un escenari previst per la maquinària de Casa Reial, de l'Estat i també dels mitjans de comunicació. És natural, llei de vida. No es tracta de fer hipòtesis sobre la data exacta, ni tampoc les circumstàncies del decés. En canvi, la litúrgia, el protocol i tot el dispositiu que s'organitzi al seu voltant sí que admeten un debat més lliure, obert i pertinent: al cap i a la fi, parlem d'un antic Cap d'Estat. Amb moltes més ombres que llums, si en queda alguna que no s'hagi fos, consumida per la vergonya. Una tenebra infinita, però reial.
Els defensors de l'autoexiliat, expulsat o fugit Joan Carles tenen un portaveu oficial a l'alçada de la seva llegenda: Jaime Peñafiel. L'escriptor de 91 anys viu també el seu ocàs professional, foragitat del diari 'El Mundo' per la seva relació amb Jaime del Burgo, passant a fer més o menys el mateix al digital d'Eduardo Inda. El primer manament del seu credo, el joancarlisme irredempt, roman com una roca. A partir d'allà, les dues consignes principals són Letícia dolenta, Felip vergonyós. Pusil·lànime. Cruel. Despietat. El fill que manté el pare allunyat del seu lloc en la història, el que l'ha fet fora (dues vegades) del seu regne. Qui ha permès el seu assassinat. Sempre en sentit metafòric, clar. Tot i que de vegades, li surt una vena macabra molt més literal.
La invectiva, una ganivetada fina, profunda i gairebé mortal per al rei d'Espanya, té a veure precisament amb els actes de comiat previstos per al traspàs de l'emèrit. Un tema que obsessiona el mateix interessat, que desitja que sigui amb tots els honors d'estat i a tot drap, en definitiva. Que (una part) del país surti al carrer com amb el seu mentor, col·lega i predecessor, el dictador feixista Francisco Franco. Coses per l'estil. Peñafiel, que ens sobreviurà a tots, farà cua per dir-li adeu. Si més no, visualitza el funeral, i en la seva premonició hi ha absències gruixudes: Felip VI.
Qui presidiria la Casa Reial en la visió d'en Jaime? La princesa i hereva del tron, Elionor. El viatge en solitari a Portugal era un entrenament per afrontar situacions "por causa sobrevenida, por ejemplo sustituir a su padre en alguna honra fúnebre de alguna personalidad". La frase, d'una cronista de l'antic diari de Peñafiel, Marina Pina, li serveix per deixa anar un punyal que, tractant-se de qui el té a la mà, no és per obrir un sobre: aquest fa pupa: "No quiero ni pensar a la que puede referirse". Elionor per Felip al funeral de Joan Carles. No voldrà anar-hi? Li farà por la reacció popular? Vergonya? O serà, una vegada més, tot per culpa de Letícia? La resposta només surt a la bola de vidre de Jaime Peñafiel. Sovint l'encerta, la veritat.
Segueix ElNacional.cat a WhatsApp, hi trobaràs tota l'actualitat, en un clic!