Jaime Peñafiel odia Letícia Ortiz. És un fet irrefutable. No l'ha suportat mai i no fa l'efecte que, als seus 89 anys i amb totes les batalles del món a la motxilla, hagi de canviar i congraciar-se amb la reina d'Espanya. Va a ser que no. La seva animadversió és llegendària, nascuda en el principi dels temps, i coronada amb la ganivetada final: desterrar el sogre i patriarca, Joan Carles de Borbó. L'únic rei, segons el cronista reial. Un monarca legítim que ha estat expulsat com un animalot d'una puntada de peu. I el que és pitjor, que l'executor ha estat el seu propi fill, Felip. El nen que va conèixer Peñafiel s'ha convertit en monstre per dues raons de pes: la seva ànsia per conservar la corona i la pèrfida influència de la seva dona, que no vol Joan Carles a prop. Els estomaca sense pietat, dibuixant-los com gentola pels patiments que han infligit al seu amic.
Aquesta setmana deu ser excitant, però, per a en Jaime: l'ídol podria tornar a casa. És el que donen per fet gairebé tots els mitjans de comunicació i tertulians. Tots menys una, la periodista i escriptora Pilar Eyre, que ho considera un "despropósito". Sempre ha mantingut que Joan Carles només tornaria després de mort. Però veient la jugada arran de la trucada de Felip al pare durant una visita als Emirats Àrabs, alguna cosa s'ha mogut. El fill no es tan dolent, Jaime, veus? Li permetrà tornar i anar-se de regates abans de mantenir un breu encontre familiar després de prop de 2 anys fugit i repudiat a Abu Dhabi. Insuficient per a Peñafiel, que és molt més joancarlista que monàrquic. De fet, no creiem ni que sigui monàrquic. El seu carnet és el del Club SuperJuanito, i punt.
L'escriptor, corresponsal de guerra i cronista borbònic acaba de publicar un llibre més a la seva dilatada carrera. Apunta alt: "Alto y claro. Los secretos que nunca he contado". Sí, malgrat haver escrit rius de tinta i haver-se passat anys a platós de televisió, encara no ha buidat el pap del tot. De fet, 'vale más por lo que calla que por lo que dice', i li ha demanat a la seva dona que quan mori "queme mis archivos". Abans de fer-ho, però, llança una nova ofensiva amb aquest exemplar. I ofereix tastos d'algunes perles en entrevistes com la que trobem a 'Jaleos'. Efectivament: els draps bruts els llença a la cara dels seus enemics. Els clàssics: Felip i Letícia, ja esmentats, i la reina Sofía, l'altra que mai no falla. Té coses pendents personals, coses lletges: "Es una mujer muy complicada, muy mandona. Le tenía mucho afecto, pero cuando murió mi hija no se portó como yo esperaba. No le pedía nada. Al menos una especie de terapia para cambiar impresiones ya que ella presidía la Fundación de Ayuda contra la Drogadicción (FAD). Me traicionó. Tardó dos meses en darme el pésame. En cambio, el Rey enseguida me llamó llorando".
En quant a Letícia, ofereix detalls sorprenents de com és la seva relació personal. És inexistent la pràctica totalitat del temps, però han tingut topades cara a cara. No els veuran plegats i somrients a gaires fotografies. De fet no n'hem trobada cap. Ni enfadats, vaja. Aquest estat d'ànim, de tensió, de menyspreu i de picabaralla és el pa nostre de cada dia quan han coincidit en esdeveniments socials o professionals. Atenció al que deixa anar en Jaime: crits, amenaces i actituds perdonavides. "Le dije que ni me chillara ni me señalara con el dedo. Al final, zanjé el tema. Letizia, en las distancias cortas, gana. Pasaron diez años hasta que nos volvimos a encontrar en la cena de aniversario de El Mundo. Le tendí la mano y no me la daba. Le dije que iba a contar hasta cinco… me la dio y se fue". Quin buen rollito, oi?
Peñafiel diu que la premsa cortesana és molt ignorant i que només aplaudeixen Felip. I tindrà raó. Però menjar de la mà de Joan Carles no sembla tampoc la millor alternativa. Ell, però, ja és prou grandet per fer el que li roti. Amb totes les conseqüències. Ah! I nosaltres encantats de llegir-lo, i tant.