Joan Carles té un amic íntim a qui separen 60 anys de diferència. I no, no parlem de cap familiar. Tot i que, vista la proximitat i sintonia, podríem començar a dir-li el net Ale, sense problemes. No, no. Descartin qualsevol connexió genètica oculta, no ampliarem la llista de fills i filles no reconegudes. L'emèrit i el jove periodista han establert amistat per altres raons. Ensumem qüestions ideològiques, però ves a saber tu. El cas és que va haver-hi connexió a Abu Dhabi, va aconseguir el telèfon personal del royal, i també línia directa. De cop i volta, un xitxarel·lo sense sortir de l'ou i a sou d'Eduardo Inda feia de portaveu oficial de l'autoexiliat Borbó. Molts vam al·lucinar, però passa ràpidament. El circ sempre té nous números i atraccions. Com l'Ale. Alejandro Entrambasaguas, servidor.
El noi va fer el salt d'Ok Diario al circuit televisiu estatal, amb aparicions ocasionals com a expert sobre Joan Carles. Una font ben informada. Podem dir que ja ha obtingut la primera gran meta, quedar-se una cadira en un programa de Telecinco. Emma García el té a sou a 'Fiesta' els caps de setmana; és especialista royal, sempre van a favor d'obra. El seu periodisme d'investigació és, com dir-ho, un exercici de reciclatge: va agafant deixalles i les intenta donar una segona vida millor. La cosa és beneficiar, peti qui peti, a Joan Carles. El resultat és irregular, i les proves les tenim sobre la taula en forma de llibre: "Juan Carlos, el rey en el desierto". Un escrit que parla de moltes coses, és la corretja de transmissió de l'emèrit. Un passatge, però, ens ha cridat l'atenció.
Sota aquest títol de redacció força bàsica, l'autor ofereix el relat de la forma de vida de l'emèrit a Abu Dhabi. Entenem que l'Alejandro, continuant amb l'ideari del joancarlisme, considera injusta la situació i un mal immerescut a un prohom tan important de la Història d'Espanya, del món i de la Humanitat. Això passa per, de tant en tant, posar l'accent sobre la tristor, la solitud, l'enyorança. Però una cosa és la pinzellada, i altra recrear-se massa. És aleshores quan et passes de frenada, quan el teu intent per despertar llàstima passa a un altre estat. I potser els mig convençuts de la teva tesi se'n van, espantats, pel repelús. Perquè el que relata Entrambasaguas té més del famós pastís tallat amb espasa del seu aniversari, que de la història del pobret avi incomprès i maltractat.
Joan Carles està més sol que un mussol en la seva gegantina gàbia dels Emirats: tots els amics estan lluny, i això es tradueix en esmorzars fantasmagòrics, rutinaris i tristos. No en parla de Froilán, imaginem que para poc per allà. La banda sonora, una ràdio ultra, la de l'amic Carlos Herrera. "Monotonía y reflexión", "paseos por los jardines privados y largas tardes de introspección en su despacho personal", i actituds de divo decrèpit: llegir les cartes dels admiradors que, assegura el periodista, li arriben sense parar. "Es un momento de reflexión, un espacio para conectar con sus raíces, con su historia y con su gente. Es un chute de energía que le recuerda la relevancia de su legado, la importancia de su trabajo y el amor incondicional de su pueblo". La caricatura porta la signatura de l'amic, quina jugada. Li manquen taules. Ai, la joventut... En tot cas, que no pateixi: Jaime del Burgo li ha animat la vida. Que li faci un altre llibre ara, veuràs quin festival.
Segueix ElNacional.cat a WhatsApp, hi trobaràs tota l'actualitat, en un clic!