Joan Carles I és un home afortunat, mai millor dit. Rei d'Espanya per 'accident' i per la gràcia del Caudillo, i posseïdor d'una immensa fortuna gràcies als seus amics. La cançó favorita de l'emèrit deu ser aquella de Roberto Carlos, "yo quiero tener un millón de amigos". En el seu cas, però, la colla és la que tenia els milions. Milions d'euros. I no tenien cap problema per "donar-los", "regalar-los" o fins i tot perdonar-los amb alegria. El que calgués per fer feliç Juanito, que això sí, un cop jubilat està vivint un calvari per les revelacions derivades d'aquelles amistats "perilloses", tal i com les definia Sabino Fernández Campo, cap de la Casa Reial durant bona part del seu regnat.
De la nòmina de compis del Borbó sènior, aquells que tenien accés lliure a Zarzuela ("pase sin llamar"), destaquen els seus col·legues àrabs, com el Sultà de Bahrain, l'últim del que hem conegut una generositat espaterrant. Però gràcies a la cronista Paloma Barrientos ara podem ampliar la nòmina de regals i persones properes al monarca, i que torna a demostrar una cobdícia i opulència descarada. Entre ells, el famós Rei Fahd d'Aràbia Saudita, benefactor que el va convertir en navegant de luxe, amb els seus dos primers iots. No cal anar lluny per trobar més presents de campanetes, tot i la suposada prohibició d'acceptar-los: a Espanya els amics li sortien com bolets. El financer català Javier de la Rosa va fer-lo molt feliç amb un esportiu flamant, amb el que es va estavellar quan viatjava amb la Infanta Cristina. O un altre banquer corrupte, Mario Conde, que cuidava del pare Don Juan, de la germana Pilar i del mateix Joan Carles: quan van intervenir Banesto, es va trobar un compte al seu nom amb un descobert de 150 milions de pessetes, prop d'un milió d'euros. Vaja, els típics regals dels col·legues.
Amistat, diví tresor. O tresor, a seques.