La passejada militar de Joan Carles de Borbó a Sanxenxo no és tan feliç i victoriosa com els mitjans del règim intenten fer empassar a la ciutadania. També hi ha indignació i incredulitat, fàstic i un tedi enervant. L'home torna a fotre's dels súbdits de la institució que ha representant durant dècades, com quan va anar-se'n a caçar elefants a Botswana amb l'amant en plena crisi econòmica. O com quan el van enxampar rebent comissions i donacions opaques, societats en paradisos fiscals, màquines de comptar bitllets a Zarzuela o targetes black. I la taca més definidora de totes: fotre el camp a corre-cuita quan pensava que la justícia s'abraonava contra ell. 2 anys de fugida a Abu Dhabi, protegit pels seus benfactors àrabs, mentre la Fiscalia espanyola era cridada a l'ordre i li arxivava les causes. Un rei a la fuga. I ara torna. Sense vergonya. Ni penediment.
Des que ha tornat a trepitjar territori de l'Estat, el Borbó no ha dit ni una paraula que soni a disculpa, alguna cosa semblant a aquell "lo siento, me he equivocado, no volverá a ocurrir". Ja no colaria, cert, però si més no intentar-ho i demostrar un ínfim respecte per aquells que li paguen una vida de privilegiat mentre cobra autèntiques milionades per sota de la taula. D'això, de respecte, no en té cap. Però de barra va sobrat. I l'espectacle que està protagonitzant a Galícia de regates el retrata amb exactitud. També a la colla de llepaires que s'han agenollat al Club Nàutic de la localitat costanera, una pinzellada d'una Espanya que, com el chapapote, és molt difícil d'eradicar. El quadre és d'una baixesa extrema. Massa heavy.
Fora de l'univers joancarlista, és a dir, en el món normal, real i decent, tot el que està passant des del dijous i que acabarà amb la traca final dilluns a Zarzuela és d'una obscenitat absoluta. Des de la mateixa Letícia a Pilar Rahola, tothom ho té clar. Si fins i tot Carmen Calvo, exvicepresidenta de l'hipòcrita PSOE ho considera una aberració! Ara bé, si hi ha algú que coneix bé al personatge en qüestió és Pilar Eyre. La cronista catalana no s'equivoca mai, menys en una ocasió: no creia que Joan Carles tingués els bemolls de plantar-se a territori nacional. El seu seny li deia això, però con la Iglesia hemos topado. El Borbó és d'un altre planeta, un de molt més lax amb la moralitat. Eyre segueix les aventures de l'emèrit i no pot sentir més repulsa amb tot el que hi veu. Els seus tuits triomfen i son per emmarcar: "Que vergüenza me está dando este país. Pensar que nos criticaban en los 90 porque decían que los periodistas éramos cortesanos… pero si éramos el Che Guevara al lado de lo de ahora!"
La Pilar no només ha explicat com ningú els escàndols d'en Joan Carles a revistes i llibres, és que a través de les seves xarxes ofereix pinzellades sucosíssimes del tipus de personatge que ha estat Cap de l'Estat per obra i gràcia del dictador Franco. Un autèntic vanitós, encantat de la vida amb la rebuda popular que està tenint a Galícia. Però també és cobdiciós, en vol més. I no ho tindrà. Perquè com bé assenyala l'escriptora, tots els que han anat a veure'l, ovacionar-lo i adular-lo son muy cafeteros. Però ni en son tants ("4 monárquicos rancios", ja ho deia bé fa uns dies), i sobretot, no hi ha ningú important entre ells. Tots o soldados rasos, o els ultra sur de sempre, o aquells que volen o necessiten pujar al carro per interessos. La màxima autoritat, l'alcalde del poble. Pobre per a 'el padre de la democracia', oi? Eyre té una vista magnífica. I una capacitat d'expressar-se deliciosa. Li clava on més mal li fa: l'orgull. Atenció a la caricatura: "¿Ha venido el presidente de la Xunta?” “No, señor, solo la buena gente del pueblo”. “¿Y Amancio, que tiene el barco ahí?” “El pueblo, señor”. “¿Algún ministro, alguien relevante?” “No, señor”. “Pues hoy no salgo a hacer el monigote”. “Está ahí el pueblo”. “Ni Pueblo ni Puebla”.
Exacte: "ni pueblo, ni puebla". Només la caspa. Aquesta no falla mai.