La de Joan Carles de Borbó era, en teoria, una visita privada. Després de 2 anys amagat tornava a Espanya i a Galícia amb un suposat perfil baix, gairebé d'incògnit. Però vaja, que ha estat trepitjar el seu antic regne i desfermar-se l'eufòria: la seva i la de la seva tropa de fanàtics, que han convertit la localitat costanera en una mena de Port Aventura del joancarlisme. Bona part del poble està vivint el retorn com a la final d'Eurovisió, com una Champions del Madrid... o com un míting de VOX. Disbauxa espanyolista, per entendre'ns.
Després de la seva arribada a l'aeroport de Vigo i de la primera nit a casa del seu amic Pedro Campos (amb sopar decebedor inclòs), l'emèrit s'ha plantat al Reial Club Nàutic de Sanxenxo. Ja saben que l'objectiu del seu viatge era gaudir de les regates i potser fins i tot participar-hi pujant al Bribón. Ho veiem complicat, la veritat. Joan Carles té 85 anys i mil problemes físics. No el veiem tripulant cap embarcació. Ni tan sols fent de paquet al seu interior. Camina amb unes dificultats més que evidents, fa patir. Necessita un bastó, cosa normal tenint en compte la seva edat, però amb un punt on recolzar-se no té prou. Ha de ser agafat pel seu seguici en tot moment, especialment si vol desplaçar-se un metre en qualsevol direcció. Les imatges de la seva aparició nàutica són concloents.
Molt prim, rígid, insegur, geperut... el Borbó les passa magres quan ha de bellugar-se. I si, a més a més, ha de saludar a la marabunta que ha anat a ovacionar-lo, la cosa es complica. La imatge del club recordava aquell acudit del Dúo Sacapuntas: '¿Cómo estaba la plaza? Abarrotá'. Doncs igual. Una gentada no s'ha volgut perdre la rentrée del fugit, heroi nacional d'un sector de la població espanyola. L'afició ha ofert un espectacle patètic, un disbarat. Semblava un galliner: crits de "VI-VA-EL-REY" fins a l'extenuació, aplaudiments, milers de fotos, gestos absurds, bogeria. Ni la Chanel els fa trempar tant. Premi especial per a una dona que hagués matat per arrencar-li un tros de la camisa, un poc de cabells o el mateix bastó que garanteix la seva verticalitat. Trofeu de guerra.
Malgrat que el monarca s'ha esforçat per posar bona cara, en alguns moments l'hem vist desconcertat, una mica fora de lloc. Clar, fa tant de temps que està "exiliat" que ja havia oblidat el fervor del seu club de fans. Entre la bogeria col·lectiva, la fila interminable d'individus que feien cua per saludar-lo i encaixar-li la mà i que l'home està pràcticament impedit, repetim: feia llàstima. Que vagin amb compte, perquè no arriba a dilluns. Ben pensat, però, potser és el que millor li pot passar: així s'estalvia el marró d'anar a la Zarzuela i veure amb el fill malo malísimo i la seva dona Sofía, a la que detesta. Ben jugat, majestat.
Espanya té com a ídol un rei trampós i fet caldo, atrotinat. L'acudit s'explica per si mateix.