José María García és un dels periodistes, si no el que més, més influents de la ràdio de la dècada dels 80 i els 90. El periodista esportiu, des del seu micròfon de matinada, no dejaba títere con cabeza. Quan ell encenia el ventilador, és a dir, quan s'encenia l''On' de l'estudi, començava a rajar lo más lindo del mort i de qui el vetlla. Si estaves en la diana del Butanito ja podies amagar-te o començar a córrer. Quan ell parlava, tot un país l'escoltava, amb el transistor sota el coixí, fent que milions d'espectadors anessin a dormir a les tantes. Els seus abrazafarolas, lametraserillos, chupópteros, correveidiles, Pablo, Pablito, Pablete, El halago debilita, Por activa y por pasiva, Beberse hasta el agua de los floreros, En rigurosa primicia informativa, El rumor es la antesala de la noticia, ¡Maricón el último!, El tiempo, ese juez insobornable que da y quita razones, i tantes i tantes altres expressions formen part, per sempre, de l'imaginari col·lectiu d'una generació d'oients. Per no parlar de la seva sagnant batalla contra José Ramón de la Morena.
García torna a ser protagonista, ara octogenari, d'un documental que repassa la seva vida i la seva carrera, Supergarcía. S'ha estrenat a Movistar + i paga molt la pena:
Amb motiu d'aquesta estrena, l'han convidat a La Resistencia de David Broncano. I, com era d'esperar, no ha defraudat a ningú. Ha respost a la seva manera a la pregunta emblemàtica del programa sobre les relacions sexuals que ha tingut al darrer mes, sobre en quin punt es troba el periodisme esportiu avui en dia o sobre la classe política que hi ha a Espanya:
També ha parlat d'algú que ha estat un gran amic seu: el rei Joan Carles, o "el primero de los españoles", com ell sempre ha dit. L'emèrit i García han mantingut una llarga i estreta amistat al llarg dels anys, però ara, per raons òbvies, no es veuen tant com abans, amb el monarca fugat a Abu Dhabi i apartat pel seu fill després dels seus nombrosos escàndols de faldilles i econòmics. "¿Ya no tienes trato?", vol saber Broncano. Resposta: "Hace mucho que no hablo con él. No me dijo nada cuando se fue (a Oriente). Yo le quiero mucho. No se está... no nos estamos portando... yo lo tengo... tengo una situación grave... Aparte del cariño personal, yo me he pasado media vida diciendo 'el mejor de los españoles'. Y si 'el mejor de los españoles' hace esto, cierra la puerta y vámonos":
Això és el que hauria de passar. Que d'una punyetera vegada se'ls hi tanqués la porta als morros als Borbons i a la monarquia. Fins i tot algú íntim de Joan Carles, com García, el posa a lloc.