El Barça continua fent història al futbol femení, sumant una nova Copa de la Reina en destrossar, futbolísticament, la Reial Societat de Sant Sebastià per un contundent 8-0. I van poder ser alguns més els gols que reflectia el marcador de l'estadi de la Romareda a Saragossa, un autèntic festival de les noies entrenades per Jonatan Giráldez. El duel va provocar el desplaçament de milers d'aficionats i aficionades del País Basc i Catalunya, amb un comportament exquisit, animant sense descans. Especialment lloable, en aquest sentit, el coratge de les donostiarres, amb la moral intacta malgrat la tempesta. El conjunt del públic va gaudir de prop alguns espectacles més, com els de la llotja d'autoritats. Allò estava ple de gom a gom, amb tota una reina d'Espanya (sense la recluta Elionor, a pocs quilòmetres d'allà) tornant a presidir el trofeu que duu el seu nom. Letícia se saltava la cita des de feia anys, però ara estem en una altra era. Pel que sigui.
A la reina el futbol no li agrada més enllà d'una trobada amb amics i canyes, olives i ganxets, podent desconnectar el 95% del temps reglamentari en una xerrada amb qui tingui al costat. Tampoc haver de presidir aquest acte en concret, tot i que ella, en realitat, sigui un animal interpretatiu que s'agrada en situacions d'exposició pública. No té por escènica, però l'esport de la pilota i el seu món sí que la incomoden. I direm més: li fa més nosa seguir el desenvolupament del partit que la xiulada monumental que es va endur mentre sonava l'himne d'Espanya. Molta més.
Letícia, com la resta d'assistents i teleespectadors, van percebre ben aviat que allò feia olor de golejada. Potser no tan contundent com la que va reflectir el resultat final, però clar: parlem d'un Barça al nivell del de Guardiola, del Brasil del 70. Un fenomen que triga molts anys a repetir-se, si és que es dona el cas. Un aficionat o aficionada segueix el partit amb l'interès que suscita el fet històric i esportiu; una reina a qui no li agrada el futbol aguanta estoicament fent el paper que li pertoca i, que li paguen. Doncs no, ella sembla pensar únicament en una cosa: 'Quan s'acaba, això?' La imatge que ho demostra: minut 73 de partit, 8-0 al marcador. Quedaven 17 més d'exhibició. Més que avorrida. No li impressionava el partit ni el Barça, no.
Acabat el suplici, va tornar la Letícia que coneixíem. La manaire, la sobreactuada, la que necessita fins a dos "apuntadors". Una, la vicepresidenta primera de la RFEF, María Ángeles García Chaves, a la que va fregir a preguntes. Després vam descobrir l'home col·locat en la fila superior, que li ho anava cantant tot. Noms de jugadores, protocol, dades, consells, ordres. L'assistent, fotografiat i retransmès per televisió, és una mena de ventríloc de primera. La reina va felicitar la capitana de les perdedores, Nerea Izaguirre, encaixant la mà amb violència i insistència eterna. La basca no sabia ben bé què fer, i va aguantar amb un somriure. Després vindria Alexia, a la que Letícia coneix vagament, però és l'única futbolista que reté a la memòria. Novament, va estrènyer la mà d'una Putellas que volia alliberar-la: 'Señora, suélteme el brazo' és la frase que millor ho defineix. Per rematar, una última ordre a la reina culer, un gest autoritari de 'via, adeu'. Ja podia haver estat tan diligent amb la Federació espanyola i el seu tracte humiliant amb les medalles de les jugadores. Letícia, quina nit.
Segueix ElNacional.cat a WhatsApp, hi trobaràs tota l'actualitat, en un clic!