Que Elionor hagi jurat i besat la bandera espanyola a l'Acadèmia General de l'Exèrcit de Saragossa és, al marge del valor simbòlic, patriòtic i militarista de l'acte, un tràngol que la seva mare Letícia ha viscut amb inquietud i sensacions contraposades. Per tots és sabut que l'ingrés a La General li feia nosa, l'alterava, i que fins i tot ha provocat crits i cops de porta a les entranyes de Zarzuela. La consort es regirava contra la determinació del seu marit, obstinat en les velles tradicions que sustenten el negoci familiar. Tan velles com nauseabundes: veure una princesa del segle XXI rendint homenatge als tics franquistes de les forces armades resulta repulsiu. Letícia va perdre el pols: Elionor segueix el camí marcat i des de l'agost és dama-cadet i potencial futura cap dels exèrcits espanyols. Això, clar, si la nova fornada de republicans-fatxes units contra Felpudo VI i l'amnistia no acaben abans amb la institució.
Deixem-nos, però, d'elucubracions i tornem al paper d'una Letícia que ha perdut la seva nena. Ja és, quan falten 24 dies per a la seva majoria d'edat, patrimoni d'un altre. Ara és filla del regne d'Espanya. I això comporta deures i imposicions, com canviar l'internat elitista de Gal·les per una acadèmia militar com la de Saragossa. Contra el que s'especulava, la soldat Elionor s'està adaptant bé. I sent sincers, el seu paper durant la jura ha estat, des del punt de vista d'execució, acceptable. No estava operant a cor obert, però hi havia nervis. Se sabia el centre de les mirades de l'espectacle, i ha tremolat una mica en el moment culminant. Però s'ha mantingut dreta i solemne la resta del temps de la feixuga cerimònia, excepte en els instants més soporífers o quan buscava, d'amagatotis, la mirada còmplice dels seus pares. Felip i Letícia no la perdien de vista, per descomptat.
El moment de màxima tensió, evidentment, ha arribat quan la filla del rei havia de marcar-se un solo davant els convidats presents al pati d'armes i els que ho seguien per televisió. Els pares, quiets com estaquirots però profundament emocionats, s'han convertit també en protagonistes. Especialment, la mama gallina Letícia, que pestanyejava amb un gest absent, tan estrany com el rictus d'Elionor durant tota la jornada. Aquesta és la cara d'una reina quan perd una filla... però guanya una successora. Entre dues aigües.
Ara bé, la reacció més cridanera es produïa quan la princesa ja havia abandonat la posició central al pati i feia la desfilada en solitari fins a ocupar la seva posició al batalló. Sense perdre aquell somriure tan inquietant que la caracteritza, que mai no saps si és de felicitat o perquè li fan mal les sabates, té un moment d'espontaneïtat, cosa ben estranya en Ortiz. Ha llançat un sospir que l'aire s'ha congelat durant uns instants, no ho podia evitar. Ara arriben les interpretacions: els monàrquics convençuts parlaran d'orgull; els desafectes que ho feia d'alleujament perquè no l'havia espifiat, i els amants de les telenovel·les que era l'exhalació posterior a la pèrdua definitiva. No ens posarem pas d'acord, però la imatge és aquesta: Letícia s'ha desinflat.