Una de les imatges més grotesques que ens ha regalat la família reial els darrers anys va ser, sens dubte, el paperot de família feliç sopant tots juntets una sopa d'aspecte tèrbol que després vam saber que era de bledes. Una imatge estil Los Serrano, versionada pels reis i les seves filles: Los Borbones. Però Letícia no és Antonio Resines. Aquest, com a mínim, es passava la sèrie menjant pernilet del bo. Letícia prefereix les verdures flotant de manera sospitosa en un plat ple de caldo. Una delícia si jutgem per la cara de fàstic de la seva filla davant la proposta culinària de la seva mare.
Cara de circumstàncies de Sofia davant la sopa de bledes (Casa Reial)
Què li passa a Letícia amb la sopa de bledes? D'on li ve aquesta obsessió per un plat tan poc apetitós com aquest? Té la clau Carlos García-Calvo, autor del llibre Letizia. De la "A" a la "Z". L'obra pòstuma del periodista i escriptor especialitzat en els Borbons, i especialment, en la reina, que és un recull de diferents entrades en ordre alfabètic que ajuden a dibuixar un perfil sobre la dona de Felip. Descriu per què li té pànic als dolços o per què menjaria tots els dies de l'any un aliment tan poc engrescador com les bledes, per molt sanes que siguin.
Família Reial (Casa Reial)
El numeret hagiogràfic de la família reial va provocar l'efecte contrari al desitjat. Escriu el difunt García-Calvo: "El vídeo fue muy criticado, ya que no se suele tomar sopa al mediodía, siendo este un plato más ad hoc para la noche. También se criticó que la reina sirviese ella personalmente a su marido e hijas. Y tercero, la sopa produjo un rechazo y muchos opinaron que aquello era un asco ya que parecía agua de mar no muy limpia en la que flotaban algas. O medusas". I ja només va faltar escoltar Felip dient: "Mmmm! Sopita, qué rico!":
Escriu l'autor que la clau de tot la trobem en un altre llibre, Adiós, Princesa, de David Rocasolano: Letícia es va passar la infantesa menjant bledes. Escriu el seu cosí: "Para que no me desarraigara familiarmente, pasaba los fines de semana en lo que yo llamaba 'la cueva de las acelgas'. La casa de mis tíos Chus y Paloma (els pares de Letícia). Exagero solo un poco si afirmo que allí se desayunaba, se comía y se cenaba un plato de acelgas cada día"... El que no entenem és com Letícia, més que cara de bleda, sovint té cara de pomes agres... Potser també en menjava moltes de petita.