La política espanyola, tret d'algunes excepcions, és la primera línia de defensa de la monarquia. Gràcies a les maniobres de PSOE, PP, Ciudadanos, VOX i fins i tot Podem, el règim pot respirar amb relativa tranquil·litat, malgrat els escàndols que envolten una institució caduca, inútil i gens edificant. El que està passant amb Joan Carles I és un exemple paradigmàtic d'aquesta protecció. Bé, el que ha passat durant tota la vida. Fins i tot quan Iñaki Urdangarin va ser jutjat per corrupte i fraudulent pel Cas Nóos: l'establishment es resistia a admetre que si el basc feia tripijocs impune i descaradameny era gràcies a les indicacions del seu sogre, l'home més poderós del país. Per això es va muntar la que es va muntar quan van citar a declarar la infanta Cristina, la dona que no sabia res del que feia el seu marit. Els Borbons son intocables perquè hi ha qui no permet que se'ls toqui.
Urdangarin no té sang blava a les venes, cosa que el converteix automàticament en un ninot al que atonyinar sense cap tipus de problema. Mentre el seu matrimoni amb la Cristina seguia viu, però, ha gaudit de certes prebendes tot i acabar a la presó. Però la constatació de les seves aventures amb d'altres dones l'ha despullat. Ara és un pària, adúlter, corrupte, mentider... Ho té tot. I no diem que no s'hagi guanyat aquests títols, no. Però que vulguin fer-nos creure que ningú sabia com era la vaca quan la compraven no s'ho creu ningú. I encara menys que no hagi après res de la seva família política, especialment del patriarca. L'Iñaki era el gendre favorit del rei. Normal, tampoc és que tingués gaire competència: Jaime Marichalar, bé, en fi. I la Letícia és la seva bèstia negra. No hi havia més opcions.
Iñaki Urdangarin / GTRES
Joan Carles amb Carlos Herrera / COPE
L'esport nacional d'aquest començament de 2022 és fotre bufetades a Urdangarin, que ha jugat amb foc i s'ha socarrimat a lo bonzo. La fumarada que surt de la seva figura serveix a més a més per tapar el tuf a porqueria que arriba des d'Abu Dhabi, on Joan Carles prepara la seva tornada després d'any i mig de fugida. Deu ser el seu últim servei a la Corona abans que arribi el divorci i la seva expulsió definitiva. És un bon gendre, obedient, aplicat, generós. I exposat, molt exposat. Ara bé, si la tropa cortesana pensa que els 197 centímetres de l'exjugador de handbol poden amagar les misèries de Zarzuela, van errats. Ho pensen molts ciutadans i fins i tot alguns polítics amb responsabilitats importants, que gosen sortir-se del guió i li diuen 'al pan pan, y al vino vino'. Un d'ells és Miguel Ángel Revilla, president de Cantàbria. Ell, que va ser un dels que s'havien cregut la falsa història de monarca modèlic de Joan Carles, avui en dia no pot ni vol veure'l. Ni en pintura: "La mayor decepción de mi vida. Me da igual lo que haga, salvo que viniese aquí a devolver lo que tiene fuera, a pedir perdón".
Miguel Ángel Revilla, contundente con Juan Carlos I: "Ha sido la mayor decepción de mi vida" https://t.co/TcI1IPolW8
— laSextaNoche (@SextaNocheTV) February 6, 2022
La Família Reial el 2007 / GTRES
En Miguel Ángel també parla de l'Iñaki, és clar. Reafirma el que va dir anys enrere, el 2017, que era "un jeta que pegaba sablazos". Molta barra, sí, però un protegit del sogre, amb el que "hacían negocios juntos". Van en el mateix sac, són la mateixa cosa: gent que s'ha volgut aprofitar de la seva posició privilegiada per enriquir-se a costa d'un país que els tenia en un altar. Els detesta. I ho verbalitza, no com els Felipe González, Guerra, Bono, Aznar i un llarg etcètera de polítics que fan la croqueta a l'emèrit i a tot el que representa.
Miguel Ángel Revilla, president de Cantàbria / La Sexta
Revilla té molts defectes, però de tant en tant fa i diu coses que paguen la pena. Se sent enganyat, i no calla. Mai més.