Un Borbó s'instal·la a la Zarzuela i provoca vergonya aliena: què va dient pels passadissos

Els darrers temps segur que han llegit diferents notícies o hauran vist en algun informatiu, sobre la desafecció que tenen els joves d'avui en dia sobre gairebé tot que no sigui una pantalla. Els ninis en ple 2024, cada vegada són més els nois i noies que no tenen ni ofici ni benefici i el que és pitjor, ni ganes de tenir-lo. Tard o d'hora, però, aquests ninis hauran de començar a espavilar. Quan arribin a certa edat ja no podran excusar-se en el seu passotisme i ganduleria i hauran de començar a fotre un pal a l'aigua si no volen viure sota el paraigua dels papis fins que tinguin cabells blancs. En canvi, amb els Borbons aquest passotisme es perpetua fins a la fi dels dies.

És el que té viure a cuerpo de rey, i mai més ben dit. És el que té anar per la vida sense preocupacions, sabent que ho tenen tot pagat i que mai no els faltarà un plat a taula ni un iot al port. És el que té viure gràcies a la pastarrufa dels ciutadans, que contribueixen amb els seus impostos a que aquests ninis barruts i tarambanes continuïn sense fotre un pal a l'aigua. Ni ganes. Els problemes existencials dels nets Borbons són bàsicament quin modelet em poso per una reunió familiar o a quin país viatjo per fer veure que em preocupa el meu futur. Sopars de duro. Gairebé cap se'n salva. Els fills de la infanta Elena són uns jetas professionals. Felipe Juan Froilán i la seva germana petita, Victoria Federica, han perfeccionat tant la poca vergonya i il dolce far niente que ho han elevat pràcticament a art. Festes, desfilades, photocalls, corrides de toros... Les seves inquietuds passen per triar sarao.

Els quatre fills de la infanta Cristina tampoc són precisament un exemple molt millor. Juan, el fill fumeta, el gran, ni està ni se l'espera, en teoria és a Londres no se sap ben bé fent què. Pablo, al Granollers, l'únic que via esport sembla fer alguna cosa, com a mínim, entrenar i jugar a aquest meravellós esport. Irene, que si ara me'n vaig a Cambodja, que si ara torno, que si me'n vaig a viure amb la mama a Suïssa, que si prefereixo quedar-me a Zarzuela... I Miguel? El que faltava pel duro. No ens estranya que el tiet Felip hagi dit alguna vegada que Zarzuela "no es un hotel", quan veu com van instal·lant-se a palau els seus nebots.

Després d'acabar Biologia Marina, va passar un temps sense saber què fer, vivint a Ginebra amb sa mare, ara que Irene marxava del niu matern, així Cristina no es quedaria sola. Després, es va apuntar a un curset de monitor d'esquí als Alps, però després d'un accident es va fer mal a un genoll, y a otra cosa, mariposa. I ara, en teoria, sota l'excusa d'unes pràctiques científiques, ha anat a viure a Zarzuela. Potser no serà un any sabàtic, com alguns han dit, però ja aniria sent hora que es deixi de tants estudis i comenci a guanyar-se les garrofes. El fillol del rei, amb qui per cert, es porten a les mil meravelles, s'hauria de tapar una mica a l'hora de donar-se-les d'intensito i de responsable. Perquè que els joves Borbons, que ho han tingut sempre tot regalat, vagin donant lliçons, és de traca. A mestretites no els guanya ningú. I és que segons explica Vanitatis, amb l'excusa de les pràctiques científiques que està estudiant a Madrid, fonts del seu entorn diuen que Miguel ho fa “para crecer y evolucionar, aprender y saber de qué va la vida”...

Poden riure. Ara Miguel Urdangarin vol saber de qué va la vida. Doncs la vida va de currar, de que no et regalin res, de no tenir una família barruda a la que la resta els hi paguem tot. En definitiva, la vida no és la vida que els Borbons coneixen, que se'n refoten a la cara dels ciutadans. Prou d'aquesta farsa. I com a mínim, si ells segueixen entestats en viure d'aquesta farsa, que a sobre no es vagin fent els íntegres i es tapin una mica.