El "juancarlisme" segueix viu, tot i que amb respiració assistida. Malgrat alguns simulacres de deserció pública, té un representant mediàtic que, cada setmana, l'absol de la seva col·lecció de pecats capitals. Jaime Peñafiel, és clar. Un perdó que expressa a través de la contundència amb la que ataca al fill i Rei, Felip VI, a qui no perdona "la humillación del 16 de marzo", quan li va retirar la paga i "renunciava" a la seva fastuosa fortuna, amassada gràcies a les escandaloses "donacions" que afloren cada setmana.
Peñafiel dedica la seva plana a 'El Mundo' a parlar de llàgrimes: les de Isabel Díaz Ayuso, de la que se declara fan absolut, i de la Reina Sofia el 7 d'abril de 1993, data de la mort de Don Juan, pare de Joan Carles I. "Media España lloró con esas lágrimas, y la otra media se contuvo por pudor". Com a mínim, agosarat. Es referirà a l'Espanya cortesana, és clar. Sigui com sigui, parla de la tendresa de l'emèrita amb el seu marit infidel, que mai no la va correspondre. Juanito, en aquell moment, "se sentía solo con su dolor por la traición que ejerció sobre su padre, cuando aceptó ser el heredero no de él, sino de Franco". Un tron tacat i beneït pel feixisme, i que és el que ostenta actualment el seu fill, desagraït però "carne de su carne", en ser tan traïdor com el pare. Fa un vaticini funest sobre el Borbó sènior i l'hereu: "mucho me temo que el día que muera Juan Carlos, su hijo derrame lágrimas de sangre, recordando el desgarro personal y la humillación pública a la que le sometió". Si fos per Peñafiel, Joan Carles seguiria sent el titular de la Corona, i els seus negocis bruts només "pecats comprensibles de joventut".
El que està per veure quan traspassi Joan Carles és si complirà això de renunciar al superbote de Zarzuela. 20 a 1 a que "dónde dije Diego, digo Juan Carlos".