Serà un dels noms en majúscules d'aquest pròxim Sant Jordi en les llistes de novel·les de ficció en castellà. Que prepari el canell perquè aquest dissabte s'atiparà de firmar llibres. Cada nova obra que escriu té tant o més èxit que cada nova exclusiva que publica sobre la Casa Reial, que ja és dir. Pilar Eyre és una de les grans escriptores i periodistes d'aquest país i ara ha tornat a seduir la seva legió de lectors amb la seva nova novel·la, Cuando éramos ayer, una història que ens trasllada a la Barcelona de 1968 fins a la de 1992 en plena explosió de les Olimpíades. 24 anys en els que coneixerem una dona, 'Silvia Muntaner', en la qual molts veuran trets de l'autora, i on serem testimonis d'excepció d'una ciutat en plena expassió, plena de contrastos, i on l'escriptora aborda diferents qüestions com la burgesia, el franquisme, el classisme, el masclisme o la sida. Un altre èxit incontestable de Pilar Eyre, i només cal veure una dada: ja va per la segona edició després d'haver venut més de 40.000 llibres. Una barbaritat. Un viatge imprescindible a la ment i els records novel·lats de l'escriptora i periodista, que en una entrevista per a En Blau no es calla res, sobre l'ahir, l'avui i el demà d'aquesta societat i, evidentment, com no podia ser d'una altra manera, sobre els Borbons, la monarquia espanyola i la Casa Reial.
Què et posaràs per Sant Jordi?
Ho tinc pensat des de fa tres Sant Jordis. Jo em penco un munt els estilismes. Per a l'inici de la promoció em vaig comprar molta roba perquè no m'agrada repetir per a les entrevistes, però vaig tenir la mala sort que va venir l'onada de fred i els vestits de seda i gases que m'havia comprat, res no va servir i vaig haver de tirar una altra vegada de jerseis de coll alt.
Doncs potser per Sant Jordi plou...
Ara sí que m'has matat: per a mi, pluja és sinònim de cabells arrissats.
Prepara't per rebre molts petons i escriure moltes dedicatòries...
Jo soc una mica com María Teresa Campos, això dels petons... Protocol? A mi el que m'agrada és fer dedicatòries personalitzades. Els escriptors tenim un truc que quan hi ha poca gent a la cua fas dedicatòries molt llargues perquè et duri més i no es vegi que hi ha poca gent, però de sobte es posen 50 persones a la cua i de sobte hi ha gent amb dedicatòries llarguíssimes i altres amb un 'Amb afecte'. Nervis? Em poso malalta abans de sortir cada llibre, ara em vaig posar a 40 de febre. Jo, quan entro en llistes, miro la primera vegada que entro i després ni les miro ni vull que ningú no em digui res.
Continuar posant-te nerviosa abans de la publicació de cada llibre és bon senyal, no? Senyal que continues estimant el que fas...
Lola Flores deia: "Si no et poses nerviós no ets artista". Cada vegada és pitjor perquè la responsabilitat cada vegada és més gran, l'aposta de l'editorial és més gran, els teus lectors són més exigents, tenen veu pública... Abans era una cosa més íntima entre els meus lectors i jo. Ara, si a algú no li agrada el teu llibre ho posa a xarxes i t'enfonsa en la misèria per sempre. Quan vaig treure Mi color favorito es verte em van fer una crítica horrorosa a El País... Vols saber que 8 anys després d'allò, havent tingut multitud de crítiques bones i excel·lents, fins i tot alguna d'emocionant, encara recordo aquella de dolenta, del nom de qui ho va escriure, del dia que va sortir, de tot? La gent no ho entén, però jo ho tinc ficat entre cella i cella.
A qui agradarà més aquesta història?
El meu fill, que mai no llegeix els meus llibres, aquest l'ha llegit, i diu que li ha encantat, i que encara que l'embolcall està massa dirigit a les dones, tanmateix pot agradar a nois com ell.
'Silvia Muntaner', la protagonista, tots pensem que ets tu, però a tots els teus llibres hi ha alguna cosa de tu... Encara que aquesta vegada coincidiu en edat, en època, a la teva ciutat, en el teu entorn... Escriure el llibre ha estat un desfogament, una venjança, una nostàlgia, un exercici de què?
Bàsicament de reivindicar aquells anys, que no es veu massa i ningú no parla de nosaltres, una generació de la qual ningú no parla, sobretot de les dones. També és un homenatge a totes aquelles amigues que es van quedar pel camí. Si soc jo? A mi m'ha costat molt trobar aquesta veu literària que la gent creu que és meva.
El llibre s'està venent molt i has aconseguit que sigui popular, també en la manera d'escriure-ho, encara que parlis de molts temes i que algun t'encongeixi el cor...
És un dels grans complexos, per dir-ho d'alguna manera, que em fan sentir sempre com una impostora de la literatura. Primer, que vinc del periodisme, i això, als escriptors de cella alta els sembla que és una procedència dubtosa. Després, he treballat en premsa del cor, que és un hàndicap més perquè et considerin. I d'altra banda, el meu gran objectiu literari és treballar molt un llibre perquè es llegeixi fàcil. És difícil escriure fàcil. Jo puc escriure barroc també, que la gent digui "que bona és aquesta pàgina, però, què ha dit? No ho sé ni m'importa, no ho entenc, tant me fa, no el continuaré llegint, quina llauna, però què ben escrit"... Jo això, no. Vull que la gent s'apassioni.
Versió en català? Tindrem 'Quan érem ahir'?
No hi és, encara que et diré que en anteriors llibres és una pena perquè sí que n'hi ha hagut, i jo els hi regalava el llibre a amics independentistes creient que els faria il·lusió el llibre en català i em deien "No, no, el volem en castellà perquè en català no ets tu, volem sentir la teva veu".
El llibre l'hi dediques a Diana Piera... Qui és?
La meva jove. És molta casualitat a més que jo hi havia decidit dedicar-li el llibre a la parella del meu fill i li ho vaig explicar a ell, "no li ho diguis, que és una sorpresa". Em va preguntar: 'Quin dia surt?'. Vaig dir 'el 23 de març'... i era el dia seu aniversari.
'Cuando éramos ayer'... Ahir érem millor, pitjor, igual que ara?
Enyoro aquella època perquè llavors era jove. Teníem un enemic comú, el franquisme, i les dones convivíem amb un masclisme... Ens havíem de casar verges! Un home no podia tocar-te ni besar-te, per fer-ho abans havia de trucar per telèfon totes les nits, escriure't poemes, prometre't matrimoni i al cap de mesos et podia ficar mà. Recordo que una cosina meva, la mateixa nit que es va casar, la seva mare li va haver d'explicar en què consistia el dèbit conjugal, enmig del casament.
Tu sempre has dit el que t'ha sortit del monyo, però creus que abans hi havia més censura i ara més autocensura?
Amb les xarxes socials estàs sotmès a mil lupes, però parlant de periodisme, hi ha molts professionals que la seva única activitat és desmentir el que diuen els companys. Això abans no existia, hi havia competitivitat brutal, però això d'ara que quan tu treus una notícia, automàticament hi ha 20 persones fent punta al llapis per dir que és mentida, això no ho havia vist mai.
Ens fa témer, en dir això, que deixis el periodisme i et centris només en la literatura... Tu ho visualitzes?
De vegades em canso. Quan publico alguna cosa, em prenc molt seriosament la meva feina, em pren molt de temps, parlo amb gent, i em desespera que qualsevol surti cinc minuts després dient que és mentida. Per exemple, quan publico una notícia sobre la família reial.
Després de la separació de Cristina i Urdangarin, en quin lloc estan els Borbons com a família?
Jo pensava que amb tot allò de Cristina, perquè va ser Letizia la primera que es va assabentar que anaven a sortir les fotos que vam publicar a Lectures i la que li ho va explicar a Cristina, pensava que s'unirien, que en perdre el paraigua de la família Urdangarin, uniria als Borbons... I el que ha fet ha estat unir-se al seu pare, que és a Abu Dhabi. I aquesta foto del rei amb els nets...
Foto amb els nets, però, i amb el seu fill? Tornarem a veure una foto de Felip al costat del seu pare?
Felip i el seu pare no es parlen, des de fa anys. No els tornarem a veure junts. La pròxima vegada que els vegem junts, serà amb Joan Carles a la caixa.
Creus que per contrarestar això, potenciaran una mica més la seva filla, Elionor?
Ho haurien de fer. És educada, bufona, sembla que sap desenvolupar-se bé, és l'hereva del tron d'Espanya, no té sentit que l'amaguin. El que sí que hem vist ara és una reactivació de les infantes, que ningú no els feia cas, que les revistes no volien fotos d'elles perquè no venien... tornen a estar en efervescència, i això no convé gens a Felip i Letícia.
Tu ets molt crítica amb Joan Carles, encara que vas escriure un llibre imprescindible sobre ell, Yo, el rey... Per quan un sobre Letícia? Ho explicaràs tot d'ella?
El de Joan Carles va anar molt bé. A mi, ara, aquesta cosa cursi de 'm'han ofert un taló en blanc' me l'han dit, perquè escrigui la biografia de Letícia, i la faré, però de moment estic ara al terreny de la ficció. El meu pròxim llibre serà novel·la, i tornaré a estar en aquest territori transversal que és Barcelona. Encara que quan escrigui el de Letícia, ho explicaré tot: encara que jo no vull fer una biografia de Letícia, jo vull centrar-me en aquells anys en què ella era l'única que sabia i la resta no. I ella havia d'aguantar que es fiquessin amb la seva indumentària, les seves operacions... quan el rei emèrit estava fent el que estava fent.
Els polítics d'esquerres posen tuits en favor del teu llibre i els polítics de dretes, encara que ets més aristocràtica i de classe alta, no t'estimen tant. Per què?
Et diré, per exemple, que a mi no em conviden cap any al Premi Cervantes, on els amfitrions són els reis, suposo que ha de ser perquè soc una persona 'que fa nosa'. Ni quan vaig ser finalista del Planeta, ni al 2020, quan un dels llibres que més es va vendre va ser Yo, el rey.
Doncs aquell dia haguessin demostrat fair play...
Sí, però clar, això hauria estat com que Felipe digués: 'Jo estic en contra del meu pare'... Jo mai no he anat a cap recepció oficial a Palau Reial.
Potser et conviden quan escriguis Jo, la reina Letícia... Potser quan ho facis, Elionor ja serà reina? O potser ja no hi haurà ni reina ni rei?
És molt complicat canviar el sistema pel qual ens regim. Els reis potser no serveixen per a res, però no molesten. A Felip i Letícia no els hem agafat cap cas de corrupció. És tan complicat canviar el sistema polític que no és en el programa de cap partit per molt d'esquerres que sigui. Fins i tot Pablo Iglesias va arribar a dir que Felip li queia molt bé.
Encara que recordem que una vegada ens vas dir que Felip és de dretes...
Sí, clar. Per descomptat.
I tanmateix, el que 'ens queia millor', el seu pare Joan Carles, és el corrupte, l'evasor fiscal, el de les amants...
Abans eren altres temps: abans et creies que perquè et donava un copet a l'esquena era simpàtic i campechano, però tu pensa que era en una direcció, cap a la gent, però ell no tolera res sortir del protocol, a ell li molestava. I a Sofia. Hi ha aquella anècdota que una hostessa li va preguntar 'Com estan les nenes?' i ella va respondre 'Les nenes, no sé, però les infantes estan molt bé'.
Tenim la sensació que Espanya ha viscut molt de temps enganyada amb la família reial i que éreu tres 'bojos' els que explicàveu la veritat, per exemple, quan parlàveu de Corinna...
És que a mi em sorprèn que ara diguin que 'tot es va destapar amb allò de Botswana', i jo dic, si us plau!, allò de Corinna ja s'havia dit i publicat abans. Sí que és cert que durant anys vam tapar i sabíem de totes les aventures del rei. Jo en conec aquí a Barcelona sis o set, amb noms i cognoms, però si a la dona no li importava, per què ens anava a importar a nosaltres? És cert que el tema de corrupcions als anys 90 no se sabia, jo almenys.
Ara se sap més, però són molts els que es posen de perfil i fan com que no volen mirar, no?
Jo estic convençut que Don Joan Carles declararà. És que si fan un acord extrajudicial seria com declarar que és culpable i que 'li pagaré a aquesta senyora perquè no surti això'. El que han de fer és donar la cara, asseure's al banc dels acusats no crec, suposo que ho faran per videoconferència, però parlar i defensar-se sí. I aportar proves contra el que pugui aportar Corinna. Fer cas al que li demana la gent que parli, com ha fet Belén Esteban. Però Joan Carles ara està envoltat de quatre, cinc o sis persones, no més, que estan tot el dia dient-li com de meravellós que és i el que ha fet per aquest país i 'què ingrats els espanyols' i que si 'ha cobrat 5? Doncs se'n mereixeria 20'... Estan tot el dia martellejant-lo amb això. I els pocs amics de veritat que tenia, que el coneixen des de petit i li deien que parlés i donés explicacions, aquests han estat apartats i Don Joan Carles ja no se'ls posa ni al telèfon. I és un error immens.
Es morirà sense parlar-los als espanyols? I no parlem d'un comunicat barroer sino que surti i doni la cara...
Hauríem de veure-ho. Encara que fos com aquella vegada que va sortir al passadís (Lo siento mucho, me he equivocado, no volverá a ocurrir). Si ell vol morir-se i no deixar un mal record, d'una xacra o una taca en la història d'aquest país, hauria de donar una explicació. Jo crec que morirà a Abu Dhabi i que el portaran aquí, ja hi ha un protocol pensat. Encara que segons diuen està bé de salut, que està tranquil, encara que jo molt bé no l'he vist a la foto amb els nets, ni molt bona cara tampoc. A més, anava fatal, desarreglat, pantalons bruts, tacats, texans, l'armilla... Però està clar que vol donar guerra, no vol passar desapercebut.
Joan Carles, doncs, que continua fent el que li ve de gust...
Sí, també continua caçant animals, encara que tampoc no li va bé, però és el que més li agrada del món, encara que el retrocés de l'arma, per al seu pulmó, és el pitjor del món, motiu pel qual es va operar aquí a Barcelona.
Sobre aquesta qüestió, va tenir molta repercussió un tuit teu sobre el que vas recordar del pavelló de caça que hi continua havent a Zarzuela, sobre qui el continua pagant i mantenint...
Sí, fins i tot una diputada de Junts (Pilar Calvo) va fer una pregunta al Congrés al Govern sobre aquesta qüestió... (Entre les preguntes que va formar la diputada catalana hi havia 'Quin és el cost total acumulat fins a la data d'avui de les obres de construcció i remodelació, en el seu cas, del pavelló de caça que el rei emèrit Joan Carles I es va fer construir el 2007 en la seva residència de la Zarzuela?', 'Quin és el cost de manteniment de les més de 500 peces de caça que s'exposen al pavelló?', 'Els animals exposats al pavelló de caça de la Zarzuela compleixen tots ells amb la normativa de tinença d'espècies i de comerç de fauna amenaçada?' o si 'Es mantindrà l'ús del pavelló de caça tal com es va idear en origen o està previst destinar-lo a altres finalitats?').
No és un contrasentit que una persona que sempre ha fet el que li ha rotat, amants, caça, etc, que tingui aquest temor al què diran els espanyols d'ell?
És que ell s'ha acostumat a la impunitat en la qual es movia. A mi em va passar una anècdota en els Jocs Olímpics, quan ells donaven una imatge de família unida, que venien tots a veure'ls, jo recordo que vaig ser al Via Veneto, dinant al migdia i em van dir que estava el rei. Vaig anar a un dels reservats del final, al fons, vaig obrir una porta i estava el rei agafat de la mà amb una senyora que jo coneixia perfectament perquè havia anat amb mi a l'escola. Els dos em van mirar, ella em va dir 'Hola, Pilar', ell em va somriure, ens mirem els tres uns segons sabent perfectament que jo treballava en televisió, i van seguir els amants tan tranquils agafats de la mà mirant-me. No ho vaig explicar. I ells sabien perfectament que no ho podia explicar, perquè en aquella època era impensable.
Quan vas començar a explicar-ho?
Vaig començar a explicar coses a El Mundo, en programes, i un dia em va trucar la meva editora i em va dir que havia arribat el moment d'explicar la veritat de Sofia i d'ell. 'Ho explico tot?', vaig preguntar. I em van dir que sí, que tot. I va ser en aquest llibre (La soledad de la reina) en el qual vaig dir que Joan Carles s'havia ficat al llit amb 1.500 dones. I recordo que van sortir tots dient 'Però si us plau! Si es porten fenomenal! Són una parella modèlica, s'estimen molt, la reina està enamoradíssima!'.
Felip i Letícia estan igual d'enamoradíssims que el que pregonaven Sofia i Joan Carles?
Ells es van casar enamoradíssims, el rei estava enconyadíssim, la trobava graciosa, llesta, feminista, que havia agafat el metro, d'esquerres, va ser una revelació, el va enlluernar, perquè ell anava només amb pijas badoques. I ella també amb ell. Van tenir moments de crisi, que ella no arribava a adaptar-se. Recordo que una vegada, un noi que jo conec, amic d'ella, la va veure malament en una recepció, pàl·lida, trista, prima... Li va preguntar 'Com estàs?', i ella li va preguntar: 'Tens un cotxe preparat?... Perquè em portis i fugir de tot això'. Ara, segons m'explica gent que és a prop d'ells, ell ja li ha pres la mesura a Letícia. Ella ha agafat els costums reials, borbònics, es fa esperar molt, pot citar-te a les 19h i presentar-se a les 21h, es canvia cent vegades de roba, està tres hores amb el seu aspecte, i ell li ha agafat el punt i es porten molt bé.
...La història dels Borbons continuarà donant moltíssimes notícies que ens portarà puntualment, com sempre, Pilar Eyre. Encara que per a història apassionant, la de Cuando éramos ayer. No se'l perdin. I aquest dissabte, regalin-lo per Sant Jordi.