Al rei Felip li fan molts regals. No contents en poder fer el que els hi surti del monyo i en tenir una legió de palmeros que satisfan els seus capricis, els Borbons també podrien omplir mitja Zarzuela si posessin allà tots juntets tots els regals que diferents entitats, governs, institucions o anònims els hi fan arribar a Felip, Letícia i les nenes. La llista de pongos és interminable, molts d'ells, decorant el despatxet del monarca. Alguns d'ells, de caràcter bèl·lic. D'altres, per menjar. La majoria, commemoratius, cartells, banderetes o peces que recorden tan noble visita a algun racó del país. Però també n'hi ha que pengen de les parets de palau. En aquesta categoria, ens trobem amb alguns quadres que fan feredat. D'altres que tenen un tuf de ranci que tomba, com aquest que penjava al Congrés, en que en el moment de la presentació, aleshores amb la presència d'Ana Pastor, es va dir "parece que te mire", com si fos la Gioconda. I la xarxa s'hi va abonar: "¿Parece que te mire? Pero si parece que esté cagando...". Meravellós.
Els retrats monàrquics són dignes d'estudi. I fan una miqueta de vergonya aliena. I de grimilla. Però Felip, encantat de la vida que el seu rostre tibat i preparao pengi de com més parets millor. Ara li han tornat a regalar un d'aquests retrats. Ha estat amb motiu del 175è aniversari del Cercle del Liceu de Barcelona, quan els reis van venir a Catalunya pensant-se que tendían puentes, quan tender puentes és una altra cosa, com bé els va pentinar la gran Pilar Eyre ("¿Tender puentes? ¿Qué asesores tienen?"). Aleshores, un pintor madrileny, Tomás Baleztena, els hi va mostrar què havia pintat. S'hi veia el rei Felip amb cara de pocs amics, fons negre, to fosc del dibuix, i l'única nota de color, la camisa blanca i una corbata color albergínia. Aquest quadre, un oli sobre llenç i llapis sobre paper:
El seu autor ha recordat, tal i com recull la revista Vanitatis, la forta impressió que va provocar la seva pintura en els monarques. Primer, explica com va ser la rebuda reial. La primera que el va atendre va ser Letícia, “muy simpática, muy normal y muy pizpireta. Te da una palmada en la espalda y te habla con confianza: ‘Ahora viene Felipe’, como si estuvieras hablando en un bar, me gustó”. Després va arribar Felip. Suposem que recuperat de l'ensurt inicial que li va provocar veure el dibuix que li havien fet: “los Reyes quedaron impactados. Les había impresionado bastante por el tenebrismo. Tenían un poco de miedo, pero luego al verlo al natural, yo creo que quedaron bastante encantados”. Felip, atemorit inicialment. Després, suposem que donant el vist-i-plau a un quadre que l'autor defineix com a “psicológico” perquè “si te metes en la cabeza del Rey, por lo que puede estar pasando, yo creo que le ha tocado una papeleta difícil en este momento”. Chim pum.
L'artista, tot i l'impacte inicial de Felip, encantat de la vida: “a todo el mundo que acudió le gustó. Incluso críticas duras, que no son duras, fueron positivas”, després que li diguessin que “es un retrato fuerte, que tiene esta atmósfera que puede ser no amable. Yo creo que es un retrato con carácter. Como yo veo la monarquía y al Rey, y yo le veo muy humano en el cuadro, una figura con mucho carácter y con alma. Es un cuadro vivo”. Veurem una obra de l'autor, ara, però, de Letícia? Qui sap, potser a Zarzuela li en faran l'encàrrec. Ell, encantat de la vida... Veurem si, en cas de pintar-la, també opta per aquest to tenebrista que li ha aplicat a Felip.