Publicar la veritat de la Casa Reial no és fàcil. Per això tan pocs mitjans ho fan. Iñaki Gabilondo acaba d'explicar-ho a Mercedes Milá: hi ha tota una generació de polítics i periodistes, com ell, que ha quedat tacada per com van ocultar, tapar i silenciar el que sospitaven o sabien: el paper lamentable, corrupte i semi delictiu del rei Joan Carles. Ara se sap una gran part: que el cap de l'Estat feia negocis amb el càrrec, que era comissionista, que cobrava milions sense contracte, en negre i amagats d'Hisenda, que era adúlter, infidel i mentider. Que no respectava a res ni a ningú. I qui ho va publicar primer, l'any 2012 quan el rei era intocable, va ser una escriptora i periodista, valenta i catalana, Pilar Eyre. Ara ha escrit un nou pròleg a aquell llibre que es torna a editar, La soledad de la reina, on explica totes les conseqüències personals que allò va comportar-li. Destaca una trucada de telèfon de Zarzuela. Com la màfia.
Zarzuela no posa querelles, no fa desmentits, però sí que fa servir el telèfon amb els periodistes que no són afins. Molt excepcionalment, això sí, però truca o envia missatges de text. A Pilar Eyre la van trucar i al nou pròleg explica el contingut de la trucada intimidatòria, gairebé amenaçant, anunciant-li el que després li cauria a l'autora. Des d'inspeccions sorpresa d'Hisenda a fer-la fora de les seves feines o negar-li entrevistes promocionals que ja tenia pactades amb grans mitjans de comunicació. Això passava fa quatre dies, l'any 2012. La trucada va anar així: "A las nueve de la mañana del lunes 16 de enero de 2012 sonó mi teléfono. Un número que no conocía. Como ese fin de semana había recibido algunas llamadas en tono amenazante, sentí cierto temor. “¿Señora Eyre?” “Sí”. “Le llamo de Casa Real. Un momento que le paso”. Y se oyó una música. Creo que era Vivaldi".
El següent paràgraf de com Zarzuela intimida periodistes és Història d'Espanya: "Tuve esa llamada de Zarzuela. Por supuesto, después de la música de Vivaldi no se pusieron ni Sofía ni Juan Carlos, sino un funcionario que hablaba en su nombre. Me reprochó que por mi culpa el Señor y la Señora estuvieran tan disgustados. eso no se hace, ¡y de esa manera! Si nos hubieras consultado te habríamos facilitado documentación, te hubiéramos puesto en contacto con las personas adecuadas…” Yo intentaba hablar, pero él insistía, quejoso “muy mal todo, tenemos el libro aquí, en la Casa, y nos hemos llevado una impresión horrible”. Al fin pude preguntarcon un hilo de voz “pero, a ver, ¿he mentido?” “Hombre, mentir, no, pero se podía decir de otra manera, es que es un trallazo, ¡lo de las 1.500 amantes! ¡y el episodio en el que la reina encuentra al rey en Toledo!”. Al final se calló y yo pude plantearle la cuestión que verdaderamente me preocupaba: “y ahora ¿qué vais a hacer?” Y arrancó a hablar de esa forma ampulosa y enfática que adquieren las personas que están en contacto con la familia real, muy pagados de sí mismos, como si formaran parte de una casta exquisita, “no vamos a prohibir el libro, porque aquí, en esta Casa, se está por la libertad de expresión, pero queríamos que supieras que no nos ha parecido bien y que estamos muy disgustados”. Colgué algo preocupada, preguntándome qué me habían queridodecir en realidad con ese mensaje. Lo supe muy pronto". El que van voler Joan Carles i Sofia, a través d'un representant, va ser advertir Eyre del que li estava a punt de caure al damunt.
El pròleg que ha escrit Pilar Eyre és una peça magistral de la Història d'Espanya, de com la corrupció adquireix diverses formes, com fer acomiadar Pilar Eyre o posar tot un exèrcit de periodistes llepons de Casa Reial a vexar-la i a negar el que ara ja se sap que era cert: Sofia era una banyuda, el rei tenia desenes d'amants i aquella casa és un niu de corrupció. També ara, que Sofia tira de les targetes black, sense declarar, del seu encara marit. Convé llegir aquest pròleg imprescindible i que serveixi d'excusa per descobrir o tornar a llegir un gran best seller de no ficció. Zarzuela va pressionar perquè La soledad de la reina es convertís en "la soledad de Pilar Eyre" i ha acabat fent-se justícia: tot ha acabat amb "la soledad de Juan Carlos".