La globalització és un fenomen que ha provocat grans avenços... i enormes disbarats. La segona categoria és font de situacions grotesques i delirants, com el cas que ens ocupa. Un periodista del programa 'Hoy por Hoy', que presenta la catalana Àngels Barceló a la Cadena SER, s'ha quedat amb els ulls com taronges després d'observar una, dos, tres i cent vegades un mapa de l'Estat espanyol. Cada vegada que el mirava el seu desconcert creixia fins tocar els núvols. Després feia el recorregut en sentit invers, estavellant-se contra una altra sensació: la hilaritat. No s'ho podia creure. Tampoc nosaltres.
Els mapes els carrega el diable, tot s'ha de dir. Una petita distracció pot provocar un enrenou de traca i mocador. A TV3 ho saben bé: recordem aquell episodi al 'Tot es mou' d'Helena Garcia Melero durant el confinament i la pandèmia. Una representació gràfica de Catalunya que feia mal als ulls: van intercanviar les províncies del nomenclàtor espanyol i Tarragona va acabar desplaçada cap al nord del país, mentre Lleida ocupava la seva posició. Un nyap com a una casa, sí, però que s'explica ràpid: aquells dies de l'esclat del coronavirus el món va acabar cap per avall, i anar a treballar era un luxe a l'abast de ben pocs. A la tele pública catalana, per exemple: bona part dels seus professionals ho feien des de casa, mentre que a Sant Joan Despí hi havia els imprescindibles. Pel que es va veure per pantalla, aquell dia va faltar una persona més: la que revisés aquell mapa i col·loqués tot allò on tocava.
Javier Ruiz, periodista d'Àngels Barceló, amb els ulls com taronges per un mapa molt absurd de Catalunya
No és el cas, però, del mapa que ha compartit Javier Ruiz. Ni molt menys. El seu és encara més boig, més absurd, una aberració capaç de fer esclatar el cervell del més assenyat. Això sí, té una virtut: la de l'il·luminat que ha fet mans i mànigues per encabir tots els municipis i poblacions al dibuix de l'Estat espanyol, concretament pel que fa a Catalunya. Ruiz ho té clar, la culpa, o la causa, és la deslocalització de la producció, la competència salvatge i l'absència absoluta de rigor: todo por la pasta. Guanya qui més factura, i en aquest cas el periodista apunta cap a un país i una economia que sap molt de fabricar en massa i de copiar indiscriminadament. "A los chinos ya les da igual todo", diu amb sarcasme. Bé, siguin xinesos o no els autors d'aquest esperpent, s'han guanyat una medalla. I de les grosses. De quin metall? De cap ni un. De fusta i plena de cucs i tèrmits, sent molt generosos.
Catalunya ja no és com la coneixíem: els gallecs se l'han cruspida
Resulta que Catalunya jo no és com la coneixíem. No té res a veure. Les ciutats més importants, els pobles més bonics i els indrets emblemàtics del país ja no existeixen. O ja no són allà on toca, que al cap i a la fi és el mateix. En compte de Barcelona, Lleida, Girona o Tarragona, la nostra terra ara compta amb A Coruña, Ourense, Lugo o Pontevedra. Ja no podran anar mai més a Cadaqués, ara s'hauran de conformar amb Foz. Que volen fer una calçotada? Bé, serà a Vilagarcia d'Arousa i mai més a Valls. Estem tristos perquè el Parc Nacional d'Aigüestortes ara respon al nom d'O Barco de Valdeorras. Badalona és Vigo, Santiago és Vic. Catalunya ara és Galícia, cosa que no ens sembla gens malament com a concepte: no tenim res en contra, tot el contrari. Però vaja, que fa mal. La pregunta: com s'ho ha fet aquest lumbreres per arribar a aquest punt de detall i d'incongruència? I pitjor encara: qui ha comercialitzat aquesta aberració? Quants misteris. Un món molt confús, aquest.
Galícia caníbal, que cantaven Os Resentidos. S'ha cruspit Catalunya en un tres i no res.