Als seus 47 anys l'actor català Alain Hernández pot dir ben orgullós que s'està forjant una solidíssima carrera damunt dels escenaris o davant càmeres, tant en cinema com en televisió. Ocho apellidos catalanes, Palmeras en la nieve, El rei borni, Plan de fuga, Que baje Dios y lo vea, El fotògraf de Mauthausen, La caza. Monteperdido, La catedral del mar, El accidente, Cites, Mar de plástico, La Riera, El secreto de Puente Viejo i tantes i tantes altres. El de Barcelona és un d'aquells intèrprets que mai no et deixa indiferent amb el seu talent. Però és que a més a més de ser un actor excel·lent, els que el coneixen i l'estimen diuen d'ell que és un actor amb una humanitat que tomba, bona gent fins a dir prou, sempre amb un somriure d'orella a orella i mai amb un No per resposta quan algú el necessita.
Si les coses van viento en popa a toda vela en la plana professional, en la vessant personal encara més. Ha format una família meravellosa amb la seva parella Mire Martín i els seus fills, Milos i Nuno, el segon, nascut fa poques setmanes. Un moment inoblidable que va il·luminar el rostre del seu pare quan li va veure la carona al petit de casa.
Tot i que sempre acostumem a veure'l així, amb aquests ullets mig tancats, somriure sorneguer que enamora, les darreres hores no estan sent les més alegres de la seva vida. De fet, tot el contrari. Perquè a banda de l'Alain, la seva parella i els seus fills, a la família hi havia un membre més. Algú a qui tots estimaven amb bogeria, que ha acompanyat l'actor des de fa 13 anys: el seu estimat gos, en Trastu. De fet, a les seves xarxes socials es poden veure moltíssimes mostres de l'amor que sentia Hernández per l'animal que ha estat al seu costat des de fa tant de temps. I ara, l'Alain ha commogut els seus seguidors amb la notícia més trista: la mort del seu gos. Un comiat emotivíssim, amb imatges que fan caure la llagrimeta. Com les paraules que li ha dedicat: "Te has ido. Pero siempre estarás. Come, juega y duerme mucho allí donde vayas. Y no te voy a decir que me esperes porque sé que es una obviedad... Has sido un perro y un amigo maravillosos. GRACIAS por TODO. TE AMAMOS. Joder, cómo duele...".
Els que hem tingut animals vivint tants anys amb nosaltres i als que un dia hem d'acomiadar, l'entenem perfectament. Sensació de cor trencat, com el que ell ha dibuixat. Però que es quedi amb tots els records bons viscuts al costat del seu estimat Trastu. Una abraçada ben forta.