David Selvas és un dels millors directors, productors i actors de teatre i televisió de Catalunya. I punt. Fa unes dècades ens va enamorar regalant-nos un dels dolents més recordats de la història de la televisió de casa nostra, aquell Fèlix Montsolís, nèmesi de l'Eduard a la inoblidable Nissaga de poder: cocaïnòman, tèrbol, que practicava sexe amb la tieta Eulàlia i mor assassinat per ella. Insuperable. Un caramelet per a un actor com ell que va saber aprofitar a la perfecció, i que el va dur després a fer sengles papers de bo a dos serials més de sobretaula: Laberint d'ombres i La Riera. Després, nombrosos papers i obres teatrals dirigides, l'última d'elles, una meravella: Tots eren fills meus, d'Arthur Miller, al Teatre Lliure, amb els immensos Emma Vilarasau i Jordi Bosch, 'tiets' de Selvas a l'esmentada Nissaga.
Més enllà del seu talent davant de càmeres, damunt d'un escenari o fora d'ell, Selvas té la sana virtut de dir a les coses pel seu nom, no callar-se quan sent que alguna cosa del seu voltant grinyola, i alçar la veu quan sent que ho ha de fer. Com ara. I no ha estat ni la primera vegada, ni la segona, ni serà la darrera. Descomunal va ser quan fa un parell d'anys va verbalitzar en veu alta això: "Cada vegada sento a més amics k diuen k no van agafats de la ma pel carrer dels seus novios i marits pequè els hi fa por. A mi encara no em pssa....Heteros, k penseu fer pk ens poguem sentir segurs?", sobre el fet d'anar de la mà del seu marit, Álvaro. O quan reflexionava que "Jo si a la nit vaig sol pel carrer i davant meu hi ha una dona, i noto k es fixa amb mi, em canvio de vorera. Per molt gay k sigui soc home i els homes, com a col·lectiu, hem demostrat que som agressors. Es normal k se senti amenaçada".
Per no parlar que té fixat dalt de tot del seu timeline a Twitter un vídeo meravellós d'un nen al costat dels seus dos pares i el seu comentari: "Em REPRESENTAAAAAAA TAAAANT!!!".
Ara, per qui ha posat el crit al cel el bo del David és per la seva mare. Explica que la dona li va explicar recentment què li ha passat quan ha anat a una comissaria a renovar el carnet d'identitat i s'ha trobat amb una sorpresa majúscula, que no per sabuda, deixa de ser indignant cada vegada que algú se n'adona de què passa. Explica Selvas què li van dir a la seva mare: "Ayer mi madre me contó k se había renovado el DNI, y k no se lo tenía k renovar nunca más. En este país a partir de los 75 años el DNI ya es para siempre. Pero K falta de tacto!!", exclama amb tota la raó del món. I es pregunta: "¿Pk la administración nos roba la poesía?". Selvas, però, afegeix una dada meravellosa i personal: "Pero en casa, pensé, está mi abuela k tiene 103 años!".
Certament, el Ministeri de l'Interior especifica, tal i com es llegeix en la seva web, que "A partir de los 70 años: este es el supuesto más común. Una vez el titular ha cumplido los 70 años, ya no tiene necesidad de volver a renovar su DNI, pues se estima que es siempre válido y tiene consideración permanente". Però que estigui estipulat no treu que sigui, com diu Selvas, d'una manca de tacte que tomba. Una poca empatia cap a persones de més edat que Deu n'hi do. Però no hi haurà normativa que pugui amb les dones de la família Selvas. I com a exemple més fefaent, el de la iaia centenària. Bravo per elles i per totes les persones de més edat.