La XVI edició dels Premis Gaudí ja és història. Aquesta passada nit s'ha celebrat la cerimònia on, des d'un punt de vista cinematogràfic, la cosa ha estat molt repartida, amb un nom destacant damunt la resta, la Creatura d'Elena Martín, en una nit on també se'n poden anar contentes Saben Aquell, 20.000 especies de abejas, Robot dreams, La sociedad de la nieve o El maestro que prometió el mar. Una gala molt reivindicativa amb alguns moments molt aplaudits, necessaris, directes a la jugular per part de les dues presentadores, dels convidats a repartir premis o dels premiats. Clams en favor de les dones, de la diversitat, de la llengua catalana o de l'alto el foc a Gaza. I clams en contra del racisme, dels abusos sexuals o de l'homofòbia. 

Televisivament parlant, ja és una altra cosa. Alguna vegada (jo encara confio, digues-me il·lús) arribarà el dia que algú se n'adonarà que una gala on s'entreguen premis ha de ser això, televisiva, entretinguda, on passin coses, visual i que no s'allargui eternament. De moment, no va ser el cas d'aquesta edició dels Gaudí. Una gala que no s'acabava mai, més de tres hores i mitja, acabant a quarts de dues de la matinada. Fins i tot vaig pensar que s'acabaria abans la Sagrada Família de Gaudí que no pas els Premis Gaudí. Una gala molt parlada i gens visual, cosa estranya tractant-se d'uns premis de cinema. Una gala monòtona, previsible, avorrida on, reivindicacions necessàries a banda, l'únic moment hilarant on algú es va sortir del guió va ser l'Alfonso de Vilallonga, premi a la millor banda sonora per Robot dreams, parlant dels seus fills ("deuen estar fumant-se un porro") o de que s'havia pimplat una ampolla de vi i anava "una mica pet":

I una gala que també va ser caòtica en alguns moments, especialment, en els moments musicals o quan es venia d'una pausa televisiva. I és que vam veure massa vegades el públic dempeus, parlant, anant amunt i avall mentre a l'escenari hi havia qui estava oferint el seu art. Falta de respecte total quan va arribar l'actuació musical mentre es veien imatges dels que ens han deixat aquest any, l'in memoriam. I falta de respecte encara més flagrant quan Guillem Gisbert, ara en solitari després de 'Manel', va cantar (un tema, per cert, dedicat al mestre de guionistes, Rafael Azcona): tothom suant de l'actuació, ell allà a l'escenari, la gent d'esquenes, de peu, imatge penosa que l'actriu Diana Gómez (Valeria, La casa de papel, El crac...) va lamentar: "El més trist no és que els assistents no vulguin seure i s’hagi colat l’avís per televisió, sinó que tothom passés de Guillem Gisbert":

Esperem que ho tinguin en compte l'any vinent i que puguem gaudir dels Gaudí com toca.

Segueix ElNacional.cat a WhatsApp, hi trobaràs tota l'actualitat, en un clic!