El director de cinema gironí, Isaki Lacuesta, mica en mica està llaurant una carrera plena d'èxits i reconeixements en la indústria cinematogràfica. Des que va començar a posar-se rere la càmera a començaments del segle XXI, el cineasta collita premis amb un cinema que no deixa ningú indiferent, amb pel·lícules com Cravan vs. Cravan (Premi Sant Jordi), El quadern de fang (Premi Nacional de Cinematografia), Los pasos dobles (Concha de Oro a la Millor Pel·lícula al Festival de Sant Sebastià) o especialment, La propera pell (Premi Sant Jordi i Premi Gaudí a la Millor pel·lícula).
Ara, Lacuesta presenta nova pel·lícula, Entre dos aguas, una història sobre el pas del temps i les il·lusions esquinçades, i un títol que sembla molt il·lustratiu de com es deu sentir ell sent català en uns moments com els que estem vivint. En una entrevista a El Periódico, li recorden que la darrera vegada que va presentar a concurs un film pel Festival de Cinema de Sant Sebastià, ho va fer amb Murieron por encima de sus posibilidades, una pel·lícula "molt cabrejada", segons la defineix l'entrevistador.
Murieron por encima de sus posibilidades
Qüestionat sobre "com porta el cabreig aquests dies", Lacuesta explica que "'Entre dos aguas' és una pel·lícula trista sobre uns personatges pels que no hi ha sortida", explicació que li serveix per etzibar un missatge a uns determinats catalans, "recordo que la vaig rodar l'estiu de l'any passat, i al tornar a Catalunya al setembre, i veure que aquí tots es queixaven per com d'oprimits estaven i com de malament vivien, no vaig saber si posar-me a riure o a plorar. Això em cabreja".
Efe
Lacuesta considera que tot i que "a Catalunya hi ha moltes coses a millorar" i que "és inconcebible que a la gent li donin cops de porra al cap", també creu que aquí "vivim molt bé", i ho compara, per exemple, amb algunes zones d'Andalusia: "hi ha zones de Cadis en les que l'esperança de vida és molt més petita que la nostra... i estan gairebé al costat". Les paraules de Lacuesta arriben després d'altres col·legues de professió que també hi han dit la seva sobre el tema, com Josep M. Pou, que ha lamentat que li diguin "fill de puta i traïdor i m'han fet sentir mal català per no estar d'acord amb com s'ha dut el procés" o les d'una altra directora catalana, Isabel Coixet, que assegura que "em sento asfixiada de tant de plàstic groc i a Catalunya em sento com tancada en un supermercat que fora està envoltat de zombies".