Javier Bardem és un actor descomunal. Parlar de les seves qualitats interpretatives a aquestes alçades de la pel·lícula no serviria per res, perquè només cal veure qualsevol dels treballs d'aquest actor immens, majúscul, superlatiu, per adonar-nos que estem davant d'un dels millors intèrprets de la història.
Fa vint anys, un Bardem que ja portava molts èxits a les seves espatlles, va abordar un paper que li faria guanyar tots els premis possibles en el cinema espanyol i que va deixar tots els espectadors amb la boca oberta pel seu magnetisme, veracitat, credibilitat i humanitat, tot en un, aquell 'Santa' inoblidable, aquell home de classe treballadora que buscava feina a la meravellosa Los lunes al sol:
Ara, la vida l'ha tornat a creuar en el camí del director d'aquell film icònic, Fernando León de Aranoa, que li ha tornat a regalar un paper d'aquells que es considera un caramelet. Continua la crisi, continuen les feines precàries, continua la consciència de classe difosa i continuen els caps que s'aprofiten dels seus treballadors.
A El buen patrón, Bardem passa a l'altra banda, i ara s'ha posat en la pell d'un empresari de províncies manipulador, a qui no li tremola la mà a l'hora d'acomiadar els empleats, que no té principis, però sí, unes dosis abundants de carisma que utilitza per treure profit professional peti qui peti. Bardem és aquí 'Julio Blanco', un personatge que torna a brodar a la gran pantalla:
En una entrevista per El español, l'actor confessa que en la seva carrera ha conegut molts 'Julios Blanco', especialment, el més gran de la indústria, Harvey Weinstein: "Tiene un punto de conexión, que es el carisma, son gente que llega tan lejos porque se les justifica y se les perdona desde el carisma. Su intromisión y sus formas paternalistas hacen que uno se dé cuenta tarde, cuando ya te ha invadido y estás a su antojo”.
Bardem parla de carisma, qualitat que tenen no només homes i dones modèlics, sinó també, i sovint, persones que no són exemple de res, tot el contrari, persones que han tingut comportaments lamentables, però que de vegades, tothom els hi riu les gràcies, com una cort de palmeros.
Javier Bardem / Efe
El mitjà li exposa si "El carisma es fundamental. Como lo suelen tener todos los ‘canallitas’ históricos que se han ido de rositas". I Bardem respon posant en l'equació un exemple paradigmàtic de 'canallita' amb carisma, el rei Joan Carles: “Si fuera alguien seco o agresivo no querrías saber nada de este señor, pero hay algo de la taberna, del ‘joder qué gracioso es el cabrón’, ese ‘es jodido, pero qué gracioso’. Desde ahí, le abrimos la puerta al gracioso, desde Jesús Gil a otros muchos. Al rey de España, el emérito famoso, ese don Juan Carlos”, diu, amb tot el sarcasme del món.
Joan Carles / ACN
Ese Don Juan Carlos, exemple claríssim de joder qué gracioso es el cabrón, que pel fet de ser campechano, i haver-se mostrat com un canallita que anava de llit en llit, els hi fa gràcia a molts, que li han anat obrint portes, finestres i el que calgui al seu pas... esperem que la justícia, però, algun dia, li tanca la porta als nassos.