Aquest 2025, un actor extraordinari arriba a la cinquantena. 50 espelmes bufarà, després de tota una vida enamorant-nos amb els seus papers davant la gran i la petita pantalla, o damunt dels escenaris. Un intèrpret nascut a l'Argentina que porta tota la vida a Espanya, amb una característica mirada, a mig camí entre la nostàlgia i la bonhomia, que fa creïble cada paper que aborda, a qui acostumen a donar personatges intensos, o molt capficats, però que de tant en tant, quan fa alguna comèdia, demostra que també té una vis còmica meravellosa. Parlem de Juan Diego Botto.

Ja ens va cridar l'atenció de ben jove a Historias del Kronen, i després ho ha continuat fent, amb films com la descomunal Martín (Hache), o molts altres: Éxtasis, La Celestina, Más que amor frenesí, Sobreviviré, Pasos de baile, Roma, Ismael, The Suicide Squad, La habitación de al lado o a la pel·lícula que ell mateix va dirigir, En los márgenes. I té pendent d'estrenar Los aitas. En televisió, divertidíssim a No me gusta conducir, i impecable a d'altres sèries com Todos mienten, White lines o Instinto. En teatre, Una noche sin luna, Un trozo invisible de este mundo, Hamlet, Rosencrantz y Guildersten han muerto... i tantes altres.

Ara, Botto ha estat a l'excel·lent programa de ràdio de SER Catalunya Llapis de memòria, una conversa deliciosa al voltant de diferents cançons, on el convidat va explicant coses de la seva vida, del seu país ("La primera vez que volví a Argentina fue en el 90, nos costó mucho tiempo obtener la nacionalidad española, hasta ese momento mi familia era mi madre y mis hermanas. Siempre he querido mantener mi argentinidad y mis raíces. Me duelen las barbaridades que está haciendo Milei en Argentina"), de la seva professió, alhora la seva passió ("Mi madre siempre insistió en el azar y la dureza del oficio, el talento no siempre va ligado a una recompensa. Hay que tener talento para actuar y para encajar los golpes y las dificultades del oficio")...

I també, d'aspectes personals com les persones que més estima, la seva filla o la seva parella. En la seva playlist escollida, molt dels Beatles ('In my life', 'Yesterday', 'A day in the life'... "Soy un fanático de los Beatles, han tenido un papel importante en mi vida de acompañamiento"), 'Should I stay or should I go' dels The Clash, tres cançons en castellà, 'Todo cambia' de Mercedes Sosa, 'Adios Nonino' de Piazzola i 'Latinoamérica' de Calle 13 o  'Uptown Funk' de Bruno Mars, tema escollit que li evoca a la seva filla: "No conozco todos los grupos que mi hija escucha, y de los pocos nombres que sabía era el de Bruno Mars. Le insistimos en que su destino lo elige ella".

D'ell, de la seva filla i de la seva parella, també n'ha parlat, enamoradíssim d'ella ("Olga es de las mejores cosas que me han pasado en mi vida"): la periodista i investigadora Olga Rodríguez, especialitzada en informació internacional, en especial, a l'Orient Mitjà, i en drets humans. Per la Cadena SER, Cuatro, CNN+ o elDiario.es ha cobert alguns dels conflictes més importants de les últimes dècades. Durant la invasió d'Irak del 2003, estava allotjada a l'Hotel Palestina de Bagdad, des d'on va presenciar l'atac nord-americà que va acabar amb la vida del càmera espanyol José Couso. Un fet que té a veure amb la manera com ella i Juan Diego Botto es van conèixer. De fet, quan li pregunten, deixa anar un explícit "Buuuuf....". L'actor ha explicat l'accidentada manera com va conèixer la seva dona. Accidentada per ser generosos. Ell ho defineix com "un acercamiento desastroso".

olgarodriguezfr 1734996472 3529728701202351766 373119780
Olga Rodríguez / IG
olgarodriguezfr 1692811558 3175855996281766555 373119780
Olga Rodríguez i Juan Diego Botto / IG

Es van conèixer per casualitat, a la sortida d'un bar, "era una chica guapa que estaba hablando por teléfono". Ell s'hi va acostar, "acercamiento absolutamente desastroso: me quité la chaqueta, le puse la chaqueta encima mientras hablaba por teléfono", i quan va penjar, es van quedar xerrant una estona. Fins que ell "hice un chiste muy desafortunado. Era el año 2004, acababa de terminar la guerra de Irak y yo hice un chiste sobre José Couso. Yo no sabía quién era ella o que estaba con Couso... No sabía que le conocía, en todo el centro del ridículo". La cosa no va anar a més, ella el va tallar i cadascú per la seva banda. Fins que una setmana més tard va anar a la presentació d'un llibre col·lectiu justament sobre José Couso, "y veo que entre los autores que van sentándose veo a la chica del otro día. 'Ostras, no me lo puedo creer'. Ahí me dí cuenta de cuánto había metido la pata". Després, malgrat aquest inici, la cosa es va reconduir i ella va accedir a fer un cafè:

Segueix ElNacional.cat a WhatsApp, hi trobaràs tota l'actualitat, en un clic!