Joan Lluís Bozzo és una de les persones (ell, i la resta de la companyia) que més bé ens ho han fet passar les darreres dècades, anant al teatre a veure algun dels meravellosos espectacles que han parit els genis de Dagoll Dagom. I què dir d'una sèrie de televisió mítica que tenia milers d'adeptes com l'Oh! Europa? De fet, des de fa uns mesos tota Catalunya està tornant massivament al Teatre Victòria a veure la quarta versió del musical més icònic i estimat de casa nostra, aquest Mar i Cel que per molt que passin els anys, continua enamorant al públic que omple cada dia la platea, generació rere generació. Com va fer recentment l'Elena Gadel amb els seus dos fills. Parlant de fills, el director de la companyia, una de les tres potes de Dagoll Dagom al costat de l'Anna Rosa Cisquella i el Miquel Periel, ens ha colpit el cor amb el seu testimoni valent i necessari d'aquest dijous al Vostè primer de Marc Giró a RAC1. El seu i el de la seva filla. Tots dos han mantingut una imprescindible conversa parlant de problemes de salut mental, i les esfereïdores dades relacionades amb els adolescents. Segons l'Organització Mundial de la Salut (OMS), sis de cada deu en tindran.
Com la Maria Pérez, de 16 anys, filla de la parella del Bozzo. Té només 16 anys, va patir un trastorn de la conducta alimentària (TCA) i fa gairebé set mesos que va rebre l'alta del centre, després del seu segon ingrés. Una malaltia que va començar a treure el cap quan la jove tenia només 9 anys i va ser víctima d'assetjament escolar, situació que es va agreujar quan anava a quart de primària. Ella mateixa reconeix que "tenia molta ansietat perquè a l'escola no ho passava bé i quan arribava a casa menjava tot el que podia. També van començar a aparèixer els primers pensaments suïcides", diu, glaçant la sang dels oients. I va començar a autolesionar-se: "A les xarxes socials hi ha tutorials, és un abisme d'idees i retroalimentació. Per això han augmentat els casos perquè és un contingut molt accessible". A casa, però, ho ocultava tot i dissimulava les ferides. També van arribar la bulímia i l'anorèxia. També es provocava el vòmit. Com ho recorda el director teatral?: "Ens ho va ocultar durant molt de temps. Ni tan sols sospitàvem que fos víctima d'assetjament escolar ni que tenia idees suïcides. Feia mesos que la nostra filla s'autolesionava i no ho vèiem". Quan i com va sortir tot a la llum?: després "d'una crisi molt forta. La meva mare va tenir una revelació, em va aixecar la màniga i va veure les autolesions".
En aquell moment, comença un camí molt llarg per la noia i els pares. Començant per l'ingrés en un centre de Canet de Mar, tractament molt llarg amb teràpies grupals, visites amb psiquiatres, terapeutes i nutricionistes i on tenien unes normes molt estrictes. Un primer ingrés on va millorar, però no s'hi va implicar tant "com ho hauria d'haver fet". El pitjor moment? Als àpats: "Estàvem totes juntes i hi ha normes específiques, com escurar bé el plat amb el pa i no fer trossos molt petits; i si no ho feia bé, m'ho deien. A mi em posava negra que les companyes em diguessin que no ho feia bé". Primer, ingrés 24/7. Després, algun permís per fer sortides, com la primera que recorda, per anar a la platja amb amics, i després, no tenia ganes de tornar al centre. La Maria va recaure, i després d'un segon ingrés, va sortir-ne el 5 d'agost passat.
I ara, fruit d'aquesta duríssima experiència, s'ha fet una necessària obra de teatre documental, Pots ser tu, puc ser jo, basada en la lluita de la Maria, que durant els ingressos al centre escrivia i dibuixava tot el que vivia. Una obra protagonitzada, a més, per ella mateixa, i dirigida pel Bozzo. Un Bozzo que reconeix que "abans de poder parlar de tot això, primer s'ha de superar l'estigma". En un principi, només van explicar que la filla tenia un TCA a la família més propera, fins que van "entendre que no hi havia res a amagar, que aquesta no era la solució". Pots ser tu, puc ser jo es va estrenar l'any passat al Teatre del Raval i torna a finals d'abril al Teatre Eòlia i al Poliorama. Una obra necessària, vagin a veure-la: reflexionaran sobre la necessitat de trencar el mur de silenci que envolta les malalties mentals com el TCA, combatre la incomprensió a la qual s'enfronten els pacients i els seus familiars i denunciar la falta de recursos a la sanitat pública. "Un mes d'ingrés en un centre privat et pot costar uns 10.000 euros". Els costos del tractament són tan elevats que "hi ha famílies que renuncien a la pàtria potestat en favor de la DGAIA. Deixen de ser pares legalment i cedeixen l'infant perquè els serveis públics se n'ocupin. Famílies que es veuen obligades a renunciar al seu fill per salvar-li la vida". Lamenta Bozzo. Terrible.
Maria i Joan Lluís, gràcies per compartir-ho i fer-ne una obra imprescindible. Tot el suport del món.
Segueix ElNacional.cat a WhatsApp, hi trobaràs tota l'actualitat, en un clic!