A Mario Vaquerizo és impossible no estimar-lo. Pel seu caràcter a meitat de camí entre que tot li sembla una passada o que tot li rellisca. Per la seva rialla contagiosa obrint molt la boca i els ulls. Per la parella inimitable que forma amb Alaska i que fa que quan els veus junts a la tele, vulguis ser amic seu i anar a prendre unes birres (les eternes birres) al seu pis ple d'habitacions de colors. Per les seves versions inclassificables de hits de la música amb el seu grup, les Nancys Rubias. O per tot plegat.

El televisiu periodista, cantant i mànager fa temps que és una de les imatges més icòniques de l'star system patri, especialment d'una movida madrilenya que ell s'entesta en mantenir, tot i que ja no sigui movida ni res que s'assembli a aquells anys bojos. Però la seva bogeria, la seva sana bogeria, s'ha mantingut ferma al llarg del temps. El seu look és directament proporcional al seu carisma. Una imatge que cuida en tot moment, gairebé sempre de rigorós negre, amb alguna excepció en forma de samarreta blanca amb algun grup o celebrity del que és fan. Jaqueta fosca, pantalons de pitillo ajustadíssims, botes, les espatlles lleugerament cap endavant, caminar peculiar i els cabells sempre, sempre, sempre llargíssims, més que els de la seva parella, gairebé fins al final de l'esquena.

Ara, la cabellera de Vaquerizo, ja amb tonalitats grisoses, l'acompanya allà on vagi, però hi va haver un temps on, sorprenentment, semblava un nen bo que no hagués trencat mai un plat. Repentinat, amb molta gomina, i els cabells tallats curtíssims. I ell mateix s'ha encarregat de deixar bocabadats els seus fans. Una imatge que et deixa els ulls com a taronges, on gairebé ni se'l reconeix. Any 1992. Llavors, 18 anyets acabats de fer. Una camisa impossible estampada i un color de pell impropi en algú que avui en dia sembla un vampir, pel to blanquinós que sempre té algú que viu més de nit que de dia. Sumin-li les galtes força més rodones que ara, acostumats a tenir-les ben primes. El resultat, espectacular: "Cuando tomaba el sol. Verano del año 1992. Y mucha gomina!!!"... Ni que ho juri. Aquí està la prova:

Li quedava bé... Però és com Samsó: sense la seva carismàtica cabellera, perd força.