Fa dotze anys una sèrie catalana va revolucionar l'audiència, especialment, els espectadors més joves. Creada per Albert Espinosa i dirigida i produïda per Pau Freixas, va ser un èxit total durant 28 capítols, explicant la vida d'un grup de nois i noies que coincideixen en un hospital a causa de diferents malalties. Un grup de joves que fan una colla a prova de tot, de qualsevol desgràcia que els hagués dut allà i del que pogués passar. Un grup que s'autobatejaven els 'Polseres vermelles' i que demostren que l'amistat i l'amor és el motor més potent, fins i tot (o especialment) en les situacions més difícils i quan la vida ens gira l'esquena. Polseres vermelles parlava de l'amistat, de les ganes de viure i de l'afany de superació. De moments inoblidables n'hi ha a cabassos. Però per resumir-los, segur que molts lectors s'emocionaran en sentir l'himne no oficial de la sèrie, aquell Sense tu de Teràpia de Shock:
El grup dels polseres era meravellós. Cadascun dels seus membres et robava el cor. Els personatges i els actors que els hi donaven vida. Tots hi tenien el seu paper, segons ells mateixos deien a la sèrie. Hi havia 'el líder', el Lleó, un adolescent amb càncer (Àlex Monner); 'el segon líder, que seria líder si no hi hagués el líder', el Jordi, que també tenia un càncer (Igor Szpakowski); 'la noia', la Cristina, que patia anorèxia (Joana Vilapuig); 'el llest', el Toni, amb la síndrome d'Asperger (Marc Balaguer), 'l'imprescindible', el Roc, en coma des de feia dos anys per una caiguda en una piscina (Nil Cardoner) o 'el guapo', l'Ignasi, que pateix una malaltia del cor (Mikel Iglesias).
Quedem-nos amb aquest darrer personatge, interpretat pel gran Mikel Iglesias, que, com els seus companys, ens va robar el cor. Gràcies, en part, a l'excel·lent tasca del jove intèrpret, que quan va abordar el seu icònic personatge, tenia 15 anys. Ara en té 26, i ha continuat forjant-se una sòlida carrera davant de càmeres, ja sigui en sèries com en pel·lícules. Així, després del boom dels Polseres vermelles, el Mikel ha participat a films com Los últimos días, Ismael, La propera pell o Mientras dure la guerra, en sèries com Yo quisiera, Perdóname señor o Benvinguts a la família, i en obres de teatre com Els nostres tigres beuen llet. Evidentment, en Mikel ha crescut, i ara segueix sent igual de bon actor i igual de guapo, però més adult. A les seves xarxes socials es pot anar veient la seva evolució, amb algunes imatges espaterrants, divertides, espontànies i sensacionals. Mirada penetrant, ulls entremaliats i sorneguers, quan li ha sortit del monyo, s'ha mostrat tal qual, al natural, sense res de roba, o fins i tot, en un moment d'eufòria, regalant imatges curioses enmig d'un concert. Tal i com va dir l'1 de gener, tota una declaració d'intencions fent repàs a l'any que deixava enrere: "2022 de cambios, aprendizaje, de compartir, vivir, querer, de escuchar y sobretodo, de empezar a entender, a qué hemos venido a aquí":
Esperem veure ben aviat aquest esplèndid actor en un altre d'aquells papers que ens enamorin. Té talent, imatge i un sa costum: fer sempre el que li rota. Que segueixi així. Meravellós Mikel.