Núria Gago té allò que només tenen algunes actrius tocades per una vareta màgica. Com dirien a Andalusia, duende. Hi ha intèrprets que deixen l'espectador enganxat a la pantalla pel seu talent i per la seva feina. I n'hi ha d'altres que hi sumen un intangible, un nosequè que transmeten que t'arriba ben dins. Gago és d'aquestes. I pel que es va veure aquest dilluns al vespre Al cotxe!, també provoca el mateix quan es despulla de personatges i és ella mateixa.

nuria gago cotxe

TV3

El públic català la recorda pels seus papers a El cor de la ciutat, Kubala, Moreno i Manchón o Cites a TV3. Però també l'hem pogut gaudir a Mira lo que has hecho o Amar es para siempre. Sobre estimar es va parlar, entre molts altres temes, en una conversa deliciosa amb Eloi Vila. També estrena el film Siete razones para huir, amb David Verdaguer, i pel que li vam sentir dir, per moltes raons que tingui, ella no és de les que fuig, sinó de les que afronta els problemes de cara. I raons per fugir n'ha tingut: "No has fugit mai de cap lloc?", li pregunta el presentador. La resposta és de les més brillants que s'han sentit al cotxe: "Si fuges d'algun lloc, les coses sense solucionar venen amb tu". Reconeix que quan té problemes, s'ho pren amb humor i filosofia: "Diga'm quin tipus de terapeuta necessites i et donaré el telèfon. Quan necessito ajuda, la demano".

Ajuda com la que va cercar per solucionar un dol. I més, en unes circumstàncies difícils. Quan tenia 11 anys, la seva mare va morir víctima d'un càncer de pit: "De gran sents unes certes pors i unes mancances fruit d'un ensurt infantil. Llavors no tenia les eines, i de gran, em fa molta pena que passés, però no volia que em manqués d'alegria. El temps que visqui vull fer-ho lleugera i el més feliç possible", desitja una Gago que es va criar amb la seva àvia i el seu pare.

nuria gago cotxe.2jpg

TV3

Precisament el fet d'haver crescut amb només la figura paterna, "mano a mano amb ell", va fer que no prengués consciència de feminisme fins que no va conèixer la seva gran amiga Letícia Dolera: "Hi havia moltes coses que havia normalitzat i que hi convivia sense barallar-me amb elles. Ara intento ser més crítica". La conversa deriva en si alguna vegada s'ha trobat amb alguna situació d'assetjament. I per desgràcia, ella tampoc no se'n ha lliurat d'una experiència desagradable, condemnable i lamentablement, a l'ordre del dia. Metro de Madrid. Any 2003. Ella, una jove nouvinguda rodant el seu primer film. Carregada amb bosses, quan va voler obrir el vagó, topa amb un noi que vol fer el mateix. Ell li somriu i li diu que endavant. Què passa quan ella té una mà a la palanca i l'altra a les bosses?: "Em va posar les mans allà i em va apretar... Em vaig quedar bloquejada. Vaig baixar ràpid i pensant: 'm'acaba de passar això?'. Per què??".

Gago li deia a Vila que és una eminència en terapeutes. El que és terapèutic és degustar cada dilluns aquest programa, i més amb convidades com ella. Tal i com diu la seva segona novel·la, Quiéreme siempre. Amb ella sembla fàcil. Es fa d'estimar.