Ja fa uns dies que es van celebrar les eleccions del 23-J. Les urnes van dictaminar que a aquestes hores, encara no s'hagi format govern i ara la pilota és a la teulada de Pedro Sánchez o de Junts. Veurem en què acaba tot plegat, si hi ha acords o no, o si haurem d'anar a noves eleccions si els socialistes continuen tocant el violí i no accepten les condicions del partit sobiranista. El que van deixar clar, però, els electors, és que no hi haurà un govern a Espanya format per la dreta i la ultradreta. Alberto Núñez-Feijóo i Santiago Abascal se les prometien molt felices i ja salivaven amb la possibilitat de fer fora Sánchez de la Moncloa, però s'hi hauran de posar fulles, perquè el PP va quedar lluny dels seus somnis més humits en forma d'escons i l'extrema dreta va veure com perdia molts vots i escons amb respecte les anteriors eleccions. El que fa unes setmanes eren somriures i bavejar, ara són cares de circumstàncies.
De fet, el que veuen en la primera foto enmig de Feijóo i Abascal, Iván Espinosa de los Monteros, ha estat l'últim a abandonar el vaixell de Vox, evidenciant els problemes interns de la formació ultra. Després de perdre 19 escons el passat 23-J, la sortida del seu portaveu al Congrés i un dels fundadors del partit, al·legant "motivos personales" per justificar la seva retirada, ha posat el focus en la formació ultra, que fa tuf de Ciutadans. Diversos mitjans apunten a la mala o nul·la relació amb Abascal des de fa mesos, ja que Espinosa de los Monteros se situa cada cop més lluny de la cúpula del partit. O això pretén. El cas és que en uns moments on Vox fa aigües, qui ha sortit en la seva defensa? Algú que resistirà al costat dels ultres i que si cal, s'estarà quince años declamant el seu amor per Abascal i companyia. Qui? Ramón Arcusa, una de les meitats del Dúo Dinámico.
Als seus 83 anys, Arcusa està demostrant que el seu cap, de dinámico no en té res, perquè ja fa temps que les va deixant de l'alçada d'un campanar. Per exemple, trobant a faltar el franquisme, com el que va dir en una entrevista pel diari El Mundo: "Recuerdo que, en los hoteles, dejábamos la llave en la puerta, como hacían en los pueblos, y había una seguridad que no podríamos ni soñar ahora. Franco hizo también muchas cosas buenas de las que no se habla". Ara, del que ell ha parlat, ha estat de les eleccions. Per dir què? Per lamentar-se d'"uno de los misterios más insondables de la política española: cómo es posible que la izquierda pueda pactar con cualquier partido que desprecie y pretenda desestabilizar España, y sin embargo vean como un crimen insoportable que el PP pueda pactar con Vox. Dos varas de medir".
Arcusa, omplint-se la boca amb Vox. La xarxa l'ha destrossat i ell, xulesc, engegar a tothom a pastar fang, repetint el mateix esquema de resposta, aquesta: "Merluzo. Si te pica, ráscate":
"Quisiera ser el eco de tu voz, para poder estar cerca de ti"... Ara sabem que aquells versos de 1961 estaven escrits de manera prematura dedicats a Abascal... Quina vergonyeta, Ramón Arcusa. I el pitjor, no es tapa gens. Al contrari, ben orgullós que està.